Yoko Ono, un estel a l’univers processista

Crònica no autoritzada del Procés (II)

A finals de juliol d’aquell estiu, la calor seguia asfixiant la ciutadania de Catalunya, de la mateixa manera que el Govern central ofegava els anhels de llibertat de tot un poble. I quan més defallien els processistes, va aparèìxer una notícia que va servir per revitalitzar el camí cap a la desconnexió. “Yoko Ono i Hristo Stóitxkov signen el manifest de personalitats internacionals perquè es deixi votar els catalans”, així ho informava VilaWeb el 24 de juliol. Yoko Ono? Aquella noia que anava tot de negre i ballava amb en John Lennon als estudis de Abbey Road de Londres mentre Paul McCartney tocava al piano Let It Be? I, és clar, van començar les bromes fàcils a les xarxes socials: “Yoko Ono va ser la culpable de la separació del Beatles i ara ho serà de la separació de Catalunya de l’Estat”. Comentari fàcil, tot sigui dit.

La veritat és que Yoko Ono és força coneguda a Catalunya. A l’endemà de la notícia, aquest cronista era a Llorenç del Penedès, a La Cumprativa del poble. I va sentir la conversa que van mantenir en Pere i en Joan a la taula del costat, mentre prenien un tallat.

– Has vist això de la Yoko Ono, Pere?

– I tant, Joan. Naltros, a casa, sempre hem sigut molt de la Yoko. Més que del John Lennon, fin i tot.

– A casa ens passa el mateix, tot i que la meva dona és més de la Núria Feliu.

Converses d’estiu, per matar el temps abans no arribava la esperada desconnexió amb l’Estat.

El cert és que, lluny d’estereotips, la Yoko Ono sempre ha estat una activista, a més de ser una de les més importants artistes d’avantguarda de la dècada del 1960 i considerada una de les artistes que més influència van tenir en la creació de la cultura punk. Al disc Some Time in New Yok City, de la John & Yoko Plastic Ono Band (1972), la Yoko Ono juntament amb el seu marit, feia una defensa aferrissada de la Angela Davis, activista afroamericana i política marxista que va estar relacionada amb les Panteres Negres i acusada d’assassinat i segrest el 1972. Angela Davis, precisament, ha estat una de les persones que s’han adherit aquest any al manifest Let Catalans vote, que es va publicar el 2014.

En aquell mateix disc, John y Yoko publicaven una cançó, que portava per nom The Luck of the Irish. La peça,entre altres coses, diu, més o menys:

“Mil anys de tortura i fam

Va expulsar la gent lluny de la seva terra

Una terra plena de bellesa i meravella

Va ser violada pels bandits britànics! Deu meu! Deu meu!”, etcètera.

Si la Yoko es va solidaritzar amb el poble irlandès, per què no ho havia de fer amb el poble català? És cert que no és pot comparar un amb l’altre, però els dos són o han estat víctimes d’un Estat opressor.

I així, poc a poc durant aquell interminable estiu, l’univers processista es va anar omplint d’estels. Primer, en Josep Guardiola, després la Yoko Ono… Com la pròpia constel·lació de Catalunya no donava per molt perquè la corrupció havia fet molt de mal entre les seves pròpies files, calia recórrer a esperits lliures i immaculats. Com ho eren en John i la Yoko, tal com deia el seu àlbum en solitari: Two Virgins, on es mostraven nus, com Déu els va portar al món.

I per què no donar un pas més i aprofitar les experiències viscudes per la Yoko? Sí, us ho explico. El 1969, John Lennon i Yoko Ono van fer una campanya a favor de la pau ─i en contra de la Guerra de Vietnam─, portada a terme des d’un llit de l’Hotel Queen Elizabeth de Montreal, Durant vuit dies, Yoko y John van estar ficats al “llit de la pau”, mentre Lennon composava Give Peace a Chance. Per què no aprofitar la idea per difondre el missatge processista arreu del món?

Anem a veure. Caldria buscar un John Lennon i una Yoko Ono entre les files processistes. El John, sens dubte, hauria de ser Lluís Llach. És un gran compositor i, segur que fa 45 anys no li hauria fet res que el comparessin amb ell. Ara bé, el problema el trobem a la Yoko processista. La Marta Pascal? No sé jo. La Carme Forcadell? No sé, no sé. I si hi anés al “llit per la independència” la Anna Gabriel? Ja sé que més d’un convergent es posaria les mans al cap, però no hi ha cap altra sortida, francament.

I la calor no afluixava aquell estiu.

 

Un estiu molt calorós

Crònica no autoritzada del procés (I)

Aquell estiu va ser molt calorós. Es van assolir temperatures de rècord, tot i que la calor ja la portàvem dins. La gent acabava de passar un llarg hivern, que va ser molt dur, especialment per a la ciutadania de Catalunya. S’havia acabat La Riera, el Barça va tenir una temporada nefasta i havia dubtes més que raonables sobre la renovació de Neymar. A més, aquell hivern va ser el de l’auge de las plataformes de televisió com Netflix i la gent s’empassava una sèrie darrera l’altre, excepte el període en què la ciutadania s’aplegava per veure el Telenotícies, l’espai televisiu més vist a Catalunya.

A principis de juliol va fer molta calor i restaven poc més de dos mesos per anar a votar. Catalunya seria independent el 2 d’octubre gràcies a un procés modèlic que va endegar la majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP arran de les eleccions del 27S de 2015. La CUP va obligar a Mas a fer un pas al costat; a canvi, el molt honorable va contraatacar escollint a Carles Puigdemont ─que es veu que era molt conegut a Girona─ per conduir el procés amb mà ferma. Més endavant, quan la jugada sortís com s’havia planificat, en Mas tornaria victoriós a agafar, ara sí, les regnes del país.

Ja érem a l’estiu, com diem, i tot anava segons el guió establert pels dissenyadors del procés. Malgrat les notícies que en els darreres mesos van sortir a la llum sobre l’espoli a la pàtria de la família Pujol-Ferrusola, res no va fer trontollar l’estratègia dels processistes, què ràpidament davant l’embargament de la seu de CiU i el cas Palau, no van trigar a canviar-se el nom pel de PDECat. Res a veure amb el passat. Trenquen els llaços amb el pujolisme i construeixen, en paraules de Marta Pascal, la seva nova dirigent, un “exercit de soldats” per defensar el procés.

I això de ser soldats, va inquietar a més d’un, tot sigui dit. La ciutadania catalana no és gaire d’agafar les armes; som demòcrates, cultes i, sobretot, pacífics, no com els de la Meseta, molt més violents amb les seves festes en què sempre s’acaba sacrificant gratuïtament animals, bé siguin toros o cabres.

Cal dir, però, que l’estiu no sempre és el millor moment per prendre decisions. I les llargues tardes de juliol també conviden a la reflexió profunda, la qual cosa en la majoria dels casos vol dir mirar-se la butxaca, a veure com van els estalvis. Ai, la punyetera crisi! Amb el que costa aixecar una família, amb el noi a punt de fer el postgrau als Estat Units. Això és el que devia de pensar, si fa no fa, el Jordi Baiget, conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat abans no el destituís Puigdemont del seu càrrec per qüestionar públicament la fe en la celebració del referèndum. Això de que cal tenir “coneixement” és molt català. La meva mare sempre m’ho diu.

Amb aquesta imatge, Vilaweb va il·lustrar la notícia en què Turull va fer front als agents de la Guàrdia Civil que van entrar al Palau el passat 20 de juliol.

Desgraciadament, aquest només va ser la primera d’una sèrie de desercions que es van anar produint a les files processistes. Puigdemont va apartar del seu costat a aquells i aquelles que va veure més tebis, i altres van dimitir per pròpia voluntat. Això, no cal dir-ho, va tenir l’efecte de compactar l’exèrcit català, ara ja sí, format per homes i dones disposats a jugar-se el patrimoni per ser lliures i decidir el seu futur. Els processistes només volen a les seves files gent valenta, com ara en Jordi Turull, que va plantar cara ell solet als agents de la Guàrdia Civil que van irrompre al Parlament i a la Generalitat. Us recordeu de quan Gutiérrez Mellado va fer front a Tejero al Congrés? Doncs sembla que va ser el mateix. Dic sembla, perquè es veu que el moment en què el milhomes Turull es va encarar amb l’autoritat militar no va ser recollit pels mitjans de comunicació. Però això ja forma part de la llegenda de la creuada processista, necessitada de màrtirs i herois.

I la calor va continuar.

De quan la Catalunya de dretes esdevé ‘indepe’

“El més semblant a l’elit espanyola és l’elit catalana. La diferència és que una la reconeixem miserable, vergonyant i espoliadora del poble, i l’altra la justifiquem, la matisem, i la situem al costat de l’ètica, la democràcia i la defensa del país”. Ho diu al seu facebook la senadora per En Comú Podem Maria Freixanet.

Fa pocs dies vam sentir el contingut d’una conversa telefònica punxada l’any 2009 entre l’exsecretari de Presidència de la Generalitat i Artur Mas, que es va reproduir al judici del cas Pretòria. Durant la seva declaració com a acusat, Lluís Prenafeta reconeix haver cobrat comissions d’entre un 3% i un 4% per fer d’intermediari d’empresaris que volien adjudicacions públiques. En què es diferencia això de la corrupció del PP que es viu a Madrid i València? En res, llevat que aquí, com diu Freixanet, mirem cap a un altra costat perquè el catalans i catalanes érem diferents. Fins ara.

A casa nostra, els mitjans de comunicació s’han encarregat prou de minimitzar el que va suposar per a la societat catalana descobrir de cop i volta que la família Pujol-Ferrusola són una versió carrinclona dels Soprano. Dic carrinclona perquè l’avia Ferrusola sortia per TV3 fent el sopar en una cuina senzilla al seu pis de tota la vida, com qualsevol mestressa de casa. Un tarannà molt allunyat del que representava Carmela, la dona de Tony Soprano, que no se li queien els anells per fer ostentació del negoci del seu marit.

Des d’aquell moment, tot el que va suposar l’ideari convergent es va ensorrar. Ni peix al cove, ni hòsties; la dreta catalana s’ha comportat igual que la dreta espanyola, perquè són el mateix. Els convergents sempre han defensat els mateixos valors que la dreta a l’altra banda de l’Ebre. I, aleshores, ens preguntem: per què la dreta catalana s’ha tornat de cop independentista? Senzillament per ocupar l’espai polític i sociològic que, per lògica, hauria d’ocupar l’esquerra després de l’escàndol Pujol. De la mateixa manera que els nord-americans van envair Normandia, no pas per salvar Europa del feixisme, sinó per aturar l’avenç soviètic.

I què va fer l’esquerra catalana al seu moment per fer-ne front? Res. Vam haver d’esperar a que arribés un persona de consens com Ada Colau per intentar allò que mai s’havia fet a Catalunya: la unió real de l’esquerra en torn a una nova manera de fer política, aquella que millor representa l’esperit del 15M, del ‘no ens representen’, i que tant d’èxit va tenir a les dues darreres eleccions generals.

Però no es tractava de reeditar la formula, encara que reeixida, de En Comú Podem. Calia fer un pas endavant i crear un Nou Subjecte Polític. Un nou partit que la premsa catalana es va afanyar a anomenar el partit de la Colau. Així, amb que punt de menyspreu, tant característic de la burgesia catalana acostumada a tenir minyona.

La realitat és la que és, i per canviar-la cal fer molt més que crear un nou partit d’esquerres, encara que neixi amb la voluntat d’integrar l’esquerra catalana, en tot el seu espectre.  Per què? Entre d’altres coses, perquè un País en Comú arriba tard. Feia falta una Ada Colau, és cert, però hauríem d’haver començat a construir una alternativa durant el tripartit, quan veiem que CiU estava arribant a la seva fi i que havien de reinventar-se, no fos cas que el seu espai acabés a mans de l’esquerra. Ara, quan no és parla d’altra cosa a l’agenda política catalana que del procés ja és massa tard. Radicalitat democràtica? Construir una societat de baix a dalt? Transparència? Res d’això importa, ara el que toca és aconseguir la independència, la resta ja vindrà per si mateixa.

És el que alguns autors, com Roger Palà, anomenen com a nova dreta independentista. “La nova dreta indepe té un discurs esquemàtic, sovint contradictori i poc complex, que es podria resumir en un únic punt: primer, la independència. L’existència de l’Estat espanyol i els seus greuges cap a la Generalitat són l’únic punt sobre el qual pivota el seu programa. És el perfeccionament d’aquell relat de “tot és culpa de Madrid” que històricament havia construït la dreta catalana des dels temps de Pujol”, explica Palà en una article de Crític publicat el febrer de 2017.

Quin és el perill d’aquest relat? Que bona part de l’esquerra s’ho creu, que dins el nou espai d’Un País en Comú hi ha molta gent que també és independentista. I això suposa que la dreta indepe, de fet, ja ha aconseguit el seu objectiu, tot desactivant el perill que suposava la creació d’una alternativa forta d’esquerres no nacionalista.

I què ha fet la direcció de Podem a Catalunya davant aquesta nova situació? Ho ha dit molt clar el seu secretari general Albano Dante Fachín: “no s’han donat les condicions necessàries perquè Podem Catalunya participi en aquesta fase del procés de construcció d’un espai polític juntament amb ICV, BeC i EUiA”. Una decisió que ha estat referendada en la consulta interna dels inscrits de Podem a Catalunya. Bé, això ja és història.

En tot cas, el que pugui passar a partir d’ara ja no serà una nova manera de fer política; serà fer allò que sempre ha fet l’esquerra a aquest país. Confrontar idees i participar en les institucions. Res de nou. Però l’oportunitat de dur a terme a les institucions un canvi real ja l’hem perduda. No crec que aconseguim la independència, però el triomf ja es seu: res canviarà i tot seguirà igual. Hem perdut una ocasió única i que no es tornarà a repetir. Adéu, nova esquerra. Adéu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Que contentes estem a Calafell!

Cartell 8 de març Aj. Calafell
Mireu la imatge que l’Ajuntament de Calafell ha utilitzat per publicitar els actes que durà a terme el 8 de març amb motiu del dia internacional de la dona. Ja sabeu, el dia en què es commemora la lluita de les dones per reclamar la igualtat amb els homes. És un dia de reivindicació i de denúncia. No és una festa en sentit tradicional, és una jornada de reflexió, per pensar que, tot i els avenços en les societats desenvolupades en les últimes dècades, les dones segueixen tenint menys drets que els homes.

Es veu que a Calafell, però, les dones salten d’alegria el 8 de març. Si us fixeu en el cartell, dues noies joves amb biquini salten eufòriques a la platja ─no a la de Calafell, sembla─ i transmeten el seu amor en forma de cor. Per què deuen estar tan contentes?

Crec que l’Ajuntament el que vol és transmetre a la ciutadania que ser dona i jove és el millor que et pot passar a la vida. Perquè si la imatge fos la d’una marroquina que treballa amb un contracte (si en té) precari en qualsevol cuina d’un restaurant del municipi, la bellesa de la imatge se’n ressentiria. I del que es tracta és de donar sempre un missatge positiu. Això t’ho ensenyen en qualsevol curset de màrqueting.

A la millor és que compte amb el patrocini d’una empresa de productes d’higiene íntima. Veureu. Resulta que els ha vingut la regla i han passat per la farmàcia abans i s’han comprat uns tampons d’últim disseny que els permet saltar tot el dia i sentir-se segures. I així se les veu, contentes com un gínjol perquè han hagut de pagar el 21% d’IVA, a diferència d’altres països del nostre entorn que el tenen reduït. Però això, ja ho sabeu, són coses de dones.

El que fa més por és pensar com serà la presentació del Pla d’Igualtat de Calafell que anuncia el cartell. M’imagino a la regidora de Qualitat de Vida, Serveis Socials i Ocupació, Helena Rubio, llegint el seu discurs al centre cívic, mentre les noies de la imatge salten i ballen a l’escenari, al seu darrere, amb una pancarta que posa: Que bonic és ser dona quan es viu a Calafell!

Vaja, el que vindria a ser un missatge d’esquerres i reivindicatiu.

10 pinzellades sobre el fracàs de Podem a Catalunya

Gent de Podem al míting de Castelldefels (6 de setembre de 2015)

Els resultats de les eleccions autonòmiques a Catalunya han suposat, al meu entendre, el final de Podem com a moviment polític, si més no, tal i com va néixer. A partir d’ara, i després de les eleccions generals, el partit de Pablo Iglesias serà una altra cosa, no sé el què, però no prendrem el cel per assalt. En un any i mig, des de la irrupció sorprenent de Podem a les eleccions europees, hem dilapidat bona part del que era el nostre bé més preuat: la il·lusió col·lectiva de centenars de dones i homes que crèiem que podíem canviar aquesta societat. No ha estat així, i les eleccions al Parlament de Catalunya no han fet més que certificar-ho.

Aquestes són deu pinzellades que, al meu parer, expliquen el perquè del fracàs de Podem a Catalunya.

  1. Cal partir d’una idea fonamental, que ha vertebrat tot el discurs de Podemos: aglutinar el descontentament ciutadà al voltant de tres punts bàsics (lluita contra la corrupció, transparència i participació democràtica, i sobiranisme econòmic), deixant de banda la ideologia de cada persona. D’aquí sorgeix la idea (falsa) que Podem no és de dretes ni d’esquerres. Perquè la realitat és que en el si de Podem no hi ha hagut mai un debat ideològic, les confrontacions al si del nostre partit han estat sempre pel poder dins de l’organització. Hi ha un líder indiscutible, però en molts Cercles han anat sorgint Pablitos (i Pablitas), a manera de petites còpies de Pablo Iglesias.
  2. Si a la manca de debat ideològic s’uneix la lluita per les petites quotes de poder en els Cercles i en les agrupacions provincials i autonòmiques, s’entén que alguns ens sentim més a gust amb gent d’esquerres que comparteix la nostra motxilla d’idees, que amb les persones amb les que treballem colze a colze cada dia.
  3. Volíem reinventar la forma de fer política i només hem après a fer vella política. Les persones que formem part de Podem de manera activa ens assabentem de les decisions que han pres Iglesias, Errejón i Bescansa a través de la premsa, sense haver-hi un debat previ al partit. És a dir, allò que havia de ser un moviment fonamentat en la participació i la transparència, ha esdevingut un partit polític com un altre qualsevol.
  4. No ens diferenciem en la manera de fer política de qualsevol altra formació en aquest país. Només cal veure el que hem fet en aquestes eleccions catalanes. S’ha triat (qui ho ha fet?) per encapçalar la llista de Catalunya sí que és pot, a Lluís Rabell, un activista barceloní que fa dos mesos ningú coneixia. I s’ha confeccionat una llista en la qual la persona que va sortir elegida a les primàries de Podem, Albano Dante, anava en una discreta cinquena plaça. Encara estem esperant que algú ens expliqui el perquè de tot plegat.
  5. Tot això només pot tenir una explicació: pensar que la fi justifica els mitjans. El més important és arribar al govern de la nació, que Pablo Iglesias sigui elegit president del Govern. Ho ha dit des del principi, volem assaltar el cel. I això vol dir ara i a qualsevol preu.
  6. La realitat, però, és tossuda i l’anàlisi del que ha succeït a Catalunya diu que això no passarà, de moment. Sempre s’ha dit que quan els socialistes arribaven a la Moncloa és perquè havien aconseguit majoria de vots a Catalunya. Si sempre ha estat així, per què ara s’ha lliurat Catalunya a las mans d’una confluència que ningú de nosaltres desitjava? “Us rescatem a Catalunya a canvi del vostre suport en les generals que, al cap i a la fi, és el que ens interessa”, sembla que hagi estat el raonament d’Iglesias i companyia. Altrament no s’entén la confluència amb ICV.
  7. Cal no oblidar, d’altra banda, que Catalunya ja té una formació assembleària, d’esquerres i que també defensa el dret a decidir, en aquest cas sense ambigüitats: la CUP. Amb més anys lluitant al carrer que Podem. Pequem d’arrogància quan actuem com si abans de la nostra aparició en el panorama polític no hi hagués ningú que defensés els drets dels més febles, les polítiques socials o que no denunciés la corrupció.
  8. Com s’ha dit per passiva i per activa, Podem no pot jugar a la indefinició a Catalunya amb la qüestió de la independència. Per desgràcia, el debat s’ha portat a aquest camp, i Podem ha de tenir un discurs clar i sense ambigüitats. El que no comprenc és que els dirigents del nostre partit, la majoria d’ells politòlegs, no hagin entès la singularitat catalana. Ni tan sols Íñigo Errejón, que parla un català més que correcte (aquest sí, en públic).
  9. I aquí, torno a l’inici d’aquest argumentari, quan parlava de les idees, del debat ideològic, que mai ha existit als nostres Cercles. Plantejar-se el dret a la sobirania d’un poble, que inclou la llengua pròpia, és ideologia també. I la realitat és que l’ús del castellà en la majoria d’actes i reunions de Podem és hegemònic. No passa res, però això és així. Estic convençut que molta gent de Podem és molt més afí als plantejaments de Ciutadans (o de la quasi desapareguda UPyD) en el tema de la llengua.
  10. Conclusió: no hem volgut fer front a la dicotomia sobre la qual s’articula el discurs a Catalunya: sobirania si; sobirania, no. I ho hem pagat en les urnes, crec que això ningú ho posa en dubte. La pregunta és: erem conscients del que anava a passar? I si era així, per què ens hem llançat a tomba oberta en aquestes eleccions que sabíem per endavant que anàvem a perdre?

La resposta, em temo, només la coneixen unes poques persones en Podem. I aquest no era el pacte inicial.


Francesc Vázquez

Responsable de comunicació de Podem Calafell

Diario de campaña (y 4): Nos han vuelto a robar la ilusión

Demonstrators shout slogans as they hold flags, placards and a banner during the

“¿Estás de acuerdo con que Podem Catalunya forme parte de una candidatura fruto de una alianza social y política amplia para ganar la Generalitat de Catalunya con el nombre Catalunya, sí se puede?”. El 81% de los votantes de Podemos en Catalunya  (3.512 personas) ha contestado afirmativamente, mientras que solo el 19% (826) ha votado no a la consulta. Un resultado que abre las puertas a la confluencia de cara a las elecciones autonómicas en Catalunya.

Se trata de una pregunta ganadora. Planteada en estos términos, la respuesta no puede ser otra: sí. ¿Quién de Podemos no desea echar a Mas de la Generalitat gracias a un amplio acuerdo entre las fuerzas de la izquierda para proponer un cambio real en nuestra sociedad?

La cuestión es si se intenta profundizar en la cuestión. ¿Con qué actores queremos confluir? ¿Hasta dónde estamos dispuestos a ceder en aras de una confluencia que arrebate el poder a la derecha en Catalunya? ¿Quién va a liderar esta unión de partidos? ¿Cómo vamos a justificar que Podemos vaya de la mano con un partido (ICV) que tiene una deuda declarada que supera los 13 millones de euros?

Ahora que Procès Constituent se ha desmarcado del proyecto de confluencia inicial, la foto de campaña está clara: Pablo Iglesias abrazando a Joan Herrera y Dolors Camat. ¿Pero, no habíamos quedado que ICV también era casta? Muchos hemos votado ICV durante años, porque era la izquierda no nacionalista. Pero se suponía que ahora íbamos a liderar un proyecto nuevo, de regeneración democrática. Y con ICV, eso es imposible.

Pablo Iglesias lo ha dicho muchas veces. Se trata de asaltar el cielo. No queremos un buen resultado en las elecciones. No nos basta. El proyecto de Podemos pasa por conquistar el poder, cualquier otro resultado no es satisfactorio. Porque los que han diseñado el proyecto Podemos –no olvidemos que Podemos tiene mucho de proyecto experimental- saben que el tiempo juega en su contra. El éxito de Podemos es conquistar el poder ahora; en caso contrario, el propio sistema político lo fagocitará, convirtiéndolo en un partido más de la izquierda tradicional.

A partir de este planteamiento, se entiende la apuesta de los líderes de Podemos. En Catalunya, ningún partido puede hacer frente a la candidatura de Mas y Junqueras, que juega con los sentimientos más manipulables del catalanismo (incluyendo a iconos como Lluis Llach o Josep Guardiola) y con el apoyo a muerte de TV3 y Catalunya Radio. Pero con una amplia mayoría quizás sí sería posible. Este es el planteamiento de Podemos en Madrid. Pero ahí se equivocan.

Han tomado el modelo de Barcelona en Comú como ejemplo, sin entender que la confluencia en Barcelona ha tenido también sus problemas, pero que se han superado gracias a Ada Colau, una persona conocida, con una trayectoria impecable, valorada por la ciudadanía de izquierda. A ver si nos entendemos. El éxito de Barcelona en Comú no ha sido gracias a Podemos; se debe a una persona carismática (y mediática, no lo olvidemos) y que representa los valores del cambio. Y las primeras decisiones que ha tomado al frente del consistorio barcelonés avalan su elección.

Por el contrario, ¿qué nos propone Podemos al frente de Catalunya, sí que es pot? Una persona, Lluis Rabell, desconocida por la mayoría de la ciudadanía, a la que se supone que le avala un pasado vinculado a la política de calle, asamblearia y muy cercana al pueblo.

Este no va a ser un proyecto ganador, ni de lejos. Sin tener en cuenta el alto coste que supone entre las mal llamadas bases de Podemos. Hay una fuerte oposición entre los círculos por cómo se han llevado las negociaciones sobre la supuesta confluencia. A espaldas de los círculos territoriales, con una falta de comunicación y transparencia por parte del Consejo Ciudadano Autonómico, que nos han recordado a muchas personas que trabajamos en los círculos territoriales y sectoriales la manera de hacer política tradicional. En despachos, de forma opaca, sin transparencia. Todo los contrario de lo que se supone que es el ideario de Podemos.

Nos dirán que es la única manera de asaltar el cielo. Puede ser, pero lo único que han conseguido es que mucha gente que llevamos más de un año trabajando en Podemos, hayamos perdido la ilusión. ¿Sequiremos trabajando sin descanso en Podemos, en un proyecto que nos había ilusionado como nunca lo había hecho otro?

No lo sé, pero creo que nos han vuelto a robar la ilusión.

Diario de campaña (3): ‘Catalonia is different’

Catalunya, sí que es pot(2)

Es lo que tiene un diario de campaña, uno no planifica los temas a desarrollar, le vienen impuestos por la realidad del día a día. Ayer anticipaba en este diario de campaña, que hoy habría una rueda de prensa en Barcelona para anunciar Catalunya, sí que es pot (Catalunya, sí se puede), la candidatura integrada por Podem, ICV, EUiA y Procès Constituent.

En el acto de hoy en la antigua fábrica Fabra i Coats, en el barrio barcelonés de Sant Andreu, han intervenido Gemma Ubasart, secretaria general de Podem Catalunya; Dolors Camat, portavoz de ICV, y Joan Josep Nuet, líder de EUiA, la tercera pata de esta alianza.

“Queremos construir una Catalunya diferente y el preacuerdo de hoy es solo el inicio de un proceso en el que esperamos que se sume más gente”, ha afirmado Gemma Ubasart. Un mensaje dirigido a otras plataformas de la izquierda catalana, como Procès Constituent, la cuarta pata de este proyecto y que está a la espera de que la asamblea de esta formación avale la candidatura de confluencias.

La cuestión radica en si la confluencia es buena o no. Pero la confluencia en sí misma no es buena ni mala, depende de cómo se haga y del resultado final que se obtenga. Se trata, en definitiva, de una opción instrumental cuya finalidad es disputar el gobierno de la Generalitat desde una alternativa de izquierdas ganadora.

Para el Consejo Ciudadano de Podemos, con Pablo Iglesias al frente, la estrategia electoral pasa por ampliar el tablero de juego, con la incorporación de otras fuerzas políticas al proyecto común de regeneración democrática que propone Podemos. Este planteamiento tiene su riesgo, que en el caso de Catalunya es doble. Una apuesta alternativa a una candidatura soberanista agrupada alrededor de Artur Mas, Oriol Jonqueras, la ANC y representantes de la ciudadanía que están a favor de la independencia, es un reto difícil. Y más con el apoyo incondicional de la Corporación Catalana de Medios Audiovisuales (CCMA), con TV3 y Catalunya Radio al frente.

Por otra parte, incorporar al proyecto común a personas como Joan Coscubiela, sindicalista que lleva en política desde 1995, o la monja benedictina Teresa Forcades, tiene sus riesgos. Y en Podemos, esto se traduce en un rechazo frontal por parte de la gente que nos encontramos más a la izquierda del proyecto transversal que representa Podemos.

No dudo de la capacidad de Pablo Iglesias, Íñigo Errejón y Carolina Bescansa en articular una alternativa fuerte y ganadora. Pero en mi opinión, la cúpula de Podemos no entiende la diferencia singular que representa Catalunya. Sin esta singularidad, ¿cómo se entiende que haya personas nacidas en Catalunya, cuya lengua vehicular es el catalán y que somos de izquierdas y que, sin embargo, no apoyamos a ERC o a la CUP? Quizás porque ser nacionalista y de izquierdas es un oxímoron.

Pero esto merece un comentario aparte.

Esta es mi candidatura al Congreso en las candidaturas no agrupadas: http://podemos.info/primarias-generales/candidaturas/56566/