Yoko Ono, un estel a l’univers processista

Crònica no autoritzada del Procés (II)

A finals de juliol d’aquell estiu, la calor seguia asfixiant la ciutadania de Catalunya, de la mateixa manera que el Govern central ofegava els anhels de llibertat de tot un poble. I quan més defallien els processistes, va aparèìxer una notícia que va servir per revitalitzar el camí cap a la desconnexió. “Yoko Ono i Hristo Stóitxkov signen el manifest de personalitats internacionals perquè es deixi votar els catalans”, així ho informava VilaWeb el 24 de juliol. Yoko Ono? Aquella noia que anava tot de negre i ballava amb en John Lennon als estudis de Abbey Road de Londres mentre Paul McCartney tocava al piano Let It Be? I, és clar, van començar les bromes fàcils a les xarxes socials: “Yoko Ono va ser la culpable de la separació del Beatles i ara ho serà de la separació de Catalunya de l’Estat”. Comentari fàcil, tot sigui dit.

La veritat és que Yoko Ono és força coneguda a Catalunya. A l’endemà de la notícia, aquest cronista era a Llorenç del Penedès, a La Cumprativa del poble. I va sentir la conversa que van mantenir en Pere i en Joan a la taula del costat, mentre prenien un tallat.

– Has vist això de la Yoko Ono, Pere?

– I tant, Joan. Naltros, a casa, sempre hem sigut molt de la Yoko. Més que del John Lennon, fin i tot.

– A casa ens passa el mateix, tot i que la meva dona és més de la Núria Feliu.

Converses d’estiu, per matar el temps abans no arribava la esperada desconnexió amb l’Estat.

El cert és que, lluny d’estereotips, la Yoko Ono sempre ha estat una activista, a més de ser una de les més importants artistes d’avantguarda de la dècada del 1960 i considerada una de les artistes que més influència van tenir en la creació de la cultura punk. Al disc Some Time in New Yok City, de la John & Yoko Plastic Ono Band (1972), la Yoko Ono juntament amb el seu marit, feia una defensa aferrissada de la Angela Davis, activista afroamericana i política marxista que va estar relacionada amb les Panteres Negres i acusada d’assassinat i segrest el 1972. Angela Davis, precisament, ha estat una de les persones que s’han adherit aquest any al manifest Let Catalans vote, que es va publicar el 2014.

En aquell mateix disc, John y Yoko publicaven una cançó, que portava per nom The Luck of the Irish. La peça,entre altres coses, diu, més o menys:

“Mil anys de tortura i fam

Va expulsar la gent lluny de la seva terra

Una terra plena de bellesa i meravella

Va ser violada pels bandits britànics! Deu meu! Deu meu!”, etcètera.

Si la Yoko es va solidaritzar amb el poble irlandès, per què no ho havia de fer amb el poble català? És cert que no és pot comparar un amb l’altre, però els dos són o han estat víctimes d’un Estat opressor.

I així, poc a poc durant aquell interminable estiu, l’univers processista es va anar omplint d’estels. Primer, en Josep Guardiola, després la Yoko Ono… Com la pròpia constel·lació de Catalunya no donava per molt perquè la corrupció havia fet molt de mal entre les seves pròpies files, calia recórrer a esperits lliures i immaculats. Com ho eren en John i la Yoko, tal com deia el seu àlbum en solitari: Two Virgins, on es mostraven nus, com Déu els va portar al món.

I per què no donar un pas més i aprofitar les experiències viscudes per la Yoko? Sí, us ho explico. El 1969, John Lennon i Yoko Ono van fer una campanya a favor de la pau ─i en contra de la Guerra de Vietnam─, portada a terme des d’un llit de l’Hotel Queen Elizabeth de Montreal, Durant vuit dies, Yoko y John van estar ficats al “llit de la pau”, mentre Lennon composava Give Peace a Chance. Per què no aprofitar la idea per difondre el missatge processista arreu del món?

Anem a veure. Caldria buscar un John Lennon i una Yoko Ono entre les files processistes. El John, sens dubte, hauria de ser Lluís Llach. És un gran compositor i, segur que fa 45 anys no li hauria fet res que el comparessin amb ell. Ara bé, el problema el trobem a la Yoko processista. La Marta Pascal? No sé jo. La Carme Forcadell? No sé, no sé. I si hi anés al “llit per la independència” la Anna Gabriel? Ja sé que més d’un convergent es posaria les mans al cap, però no hi ha cap altra sortida, francament.

I la calor no afluixava aquell estiu.

 

Un estiu molt calorós

Crònica no autoritzada del procés (I)

Aquell estiu va ser molt calorós. Es van assolir temperatures de rècord, tot i que la calor ja la portàvem dins. La gent acabava de passar un llarg hivern, que va ser molt dur, especialment per a la ciutadania de Catalunya. S’havia acabat La Riera, el Barça va tenir una temporada nefasta i havia dubtes més que raonables sobre la renovació de Neymar. A més, aquell hivern va ser el de l’auge de las plataformes de televisió com Netflix i la gent s’empassava una sèrie darrera l’altre, excepte el període en què la ciutadania s’aplegava per veure el Telenotícies, l’espai televisiu més vist a Catalunya.

A principis de juliol va fer molta calor i restaven poc més de dos mesos per anar a votar. Catalunya seria independent el 2 d’octubre gràcies a un procés modèlic que va endegar la majoria parlamentària de Junts pel Sí i la CUP arran de les eleccions del 27S de 2015. La CUP va obligar a Mas a fer un pas al costat; a canvi, el molt honorable va contraatacar escollint a Carles Puigdemont ─que es veu que era molt conegut a Girona─ per conduir el procés amb mà ferma. Més endavant, quan la jugada sortís com s’havia planificat, en Mas tornaria victoriós a agafar, ara sí, les regnes del país.

Ja érem a l’estiu, com diem, i tot anava segons el guió establert pels dissenyadors del procés. Malgrat les notícies que en els darreres mesos van sortir a la llum sobre l’espoli a la pàtria de la família Pujol-Ferrusola, res no va fer trontollar l’estratègia dels processistes, què ràpidament davant l’embargament de la seu de CiU i el cas Palau, no van trigar a canviar-se el nom pel de PDECat. Res a veure amb el passat. Trenquen els llaços amb el pujolisme i construeixen, en paraules de Marta Pascal, la seva nova dirigent, un “exercit de soldats” per defensar el procés.

I això de ser soldats, va inquietar a més d’un, tot sigui dit. La ciutadania catalana no és gaire d’agafar les armes; som demòcrates, cultes i, sobretot, pacífics, no com els de la Meseta, molt més violents amb les seves festes en què sempre s’acaba sacrificant gratuïtament animals, bé siguin toros o cabres.

Cal dir, però, que l’estiu no sempre és el millor moment per prendre decisions. I les llargues tardes de juliol també conviden a la reflexió profunda, la qual cosa en la majoria dels casos vol dir mirar-se la butxaca, a veure com van els estalvis. Ai, la punyetera crisi! Amb el que costa aixecar una família, amb el noi a punt de fer el postgrau als Estat Units. Això és el que devia de pensar, si fa no fa, el Jordi Baiget, conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat abans no el destituís Puigdemont del seu càrrec per qüestionar públicament la fe en la celebració del referèndum. Això de que cal tenir “coneixement” és molt català. La meva mare sempre m’ho diu.

Amb aquesta imatge, Vilaweb va il·lustrar la notícia en què Turull va fer front als agents de la Guàrdia Civil que van entrar al Palau el passat 20 de juliol.

Desgraciadament, aquest només va ser la primera d’una sèrie de desercions que es van anar produint a les files processistes. Puigdemont va apartar del seu costat a aquells i aquelles que va veure més tebis, i altres van dimitir per pròpia voluntat. Això, no cal dir-ho, va tenir l’efecte de compactar l’exèrcit català, ara ja sí, format per homes i dones disposats a jugar-se el patrimoni per ser lliures i decidir el seu futur. Els processistes només volen a les seves files gent valenta, com ara en Jordi Turull, que va plantar cara ell solet als agents de la Guàrdia Civil que van irrompre al Parlament i a la Generalitat. Us recordeu de quan Gutiérrez Mellado va fer front a Tejero al Congrés? Doncs sembla que va ser el mateix. Dic sembla, perquè es veu que el moment en què el milhomes Turull es va encarar amb l’autoritat militar no va ser recollit pels mitjans de comunicació. Però això ja forma part de la llegenda de la creuada processista, necessitada de màrtirs i herois.

I la calor va continuar.

De quan la Catalunya de dretes esdevé ‘indepe’

“El més semblant a l’elit espanyola és l’elit catalana. La diferència és que una la reconeixem miserable, vergonyant i espoliadora del poble, i l’altra la justifiquem, la matisem, i la situem al costat de l’ètica, la democràcia i la defensa del país”. Ho diu al seu facebook la senadora per En Comú Podem Maria Freixanet.

Fa pocs dies vam sentir el contingut d’una conversa telefònica punxada l’any 2009 entre l’exsecretari de Presidència de la Generalitat i Artur Mas, que es va reproduir al judici del cas Pretòria. Durant la seva declaració com a acusat, Lluís Prenafeta reconeix haver cobrat comissions d’entre un 3% i un 4% per fer d’intermediari d’empresaris que volien adjudicacions públiques. En què es diferencia això de la corrupció del PP que es viu a Madrid i València? En res, llevat que aquí, com diu Freixanet, mirem cap a un altra costat perquè el catalans i catalanes érem diferents. Fins ara.

A casa nostra, els mitjans de comunicació s’han encarregat prou de minimitzar el que va suposar per a la societat catalana descobrir de cop i volta que la família Pujol-Ferrusola són una versió carrinclona dels Soprano. Dic carrinclona perquè l’avia Ferrusola sortia per TV3 fent el sopar en una cuina senzilla al seu pis de tota la vida, com qualsevol mestressa de casa. Un tarannà molt allunyat del que representava Carmela, la dona de Tony Soprano, que no se li queien els anells per fer ostentació del negoci del seu marit.

Des d’aquell moment, tot el que va suposar l’ideari convergent es va ensorrar. Ni peix al cove, ni hòsties; la dreta catalana s’ha comportat igual que la dreta espanyola, perquè són el mateix. Els convergents sempre han defensat els mateixos valors que la dreta a l’altra banda de l’Ebre. I, aleshores, ens preguntem: per què la dreta catalana s’ha tornat de cop independentista? Senzillament per ocupar l’espai polític i sociològic que, per lògica, hauria d’ocupar l’esquerra després de l’escàndol Pujol. De la mateixa manera que els nord-americans van envair Normandia, no pas per salvar Europa del feixisme, sinó per aturar l’avenç soviètic.

I què va fer l’esquerra catalana al seu moment per fer-ne front? Res. Vam haver d’esperar a que arribés un persona de consens com Ada Colau per intentar allò que mai s’havia fet a Catalunya: la unió real de l’esquerra en torn a una nova manera de fer política, aquella que millor representa l’esperit del 15M, del ‘no ens representen’, i que tant d’èxit va tenir a les dues darreres eleccions generals.

Però no es tractava de reeditar la formula, encara que reeixida, de En Comú Podem. Calia fer un pas endavant i crear un Nou Subjecte Polític. Un nou partit que la premsa catalana es va afanyar a anomenar el partit de la Colau. Així, amb que punt de menyspreu, tant característic de la burgesia catalana acostumada a tenir minyona.

La realitat és la que és, i per canviar-la cal fer molt més que crear un nou partit d’esquerres, encara que neixi amb la voluntat d’integrar l’esquerra catalana, en tot el seu espectre.  Per què? Entre d’altres coses, perquè un País en Comú arriba tard. Feia falta una Ada Colau, és cert, però hauríem d’haver començat a construir una alternativa durant el tripartit, quan veiem que CiU estava arribant a la seva fi i que havien de reinventar-se, no fos cas que el seu espai acabés a mans de l’esquerra. Ara, quan no és parla d’altra cosa a l’agenda política catalana que del procés ja és massa tard. Radicalitat democràtica? Construir una societat de baix a dalt? Transparència? Res d’això importa, ara el que toca és aconseguir la independència, la resta ja vindrà per si mateixa.

És el que alguns autors, com Roger Palà, anomenen com a nova dreta independentista. “La nova dreta indepe té un discurs esquemàtic, sovint contradictori i poc complex, que es podria resumir en un únic punt: primer, la independència. L’existència de l’Estat espanyol i els seus greuges cap a la Generalitat són l’únic punt sobre el qual pivota el seu programa. És el perfeccionament d’aquell relat de “tot és culpa de Madrid” que històricament havia construït la dreta catalana des dels temps de Pujol”, explica Palà en una article de Crític publicat el febrer de 2017.

Quin és el perill d’aquest relat? Que bona part de l’esquerra s’ho creu, que dins el nou espai d’Un País en Comú hi ha molta gent que també és independentista. I això suposa que la dreta indepe, de fet, ja ha aconseguit el seu objectiu, tot desactivant el perill que suposava la creació d’una alternativa forta d’esquerres no nacionalista.

I què ha fet la direcció de Podem a Catalunya davant aquesta nova situació? Ho ha dit molt clar el seu secretari general Albano Dante Fachín: “no s’han donat les condicions necessàries perquè Podem Catalunya participi en aquesta fase del procés de construcció d’un espai polític juntament amb ICV, BeC i EUiA”. Una decisió que ha estat referendada en la consulta interna dels inscrits de Podem a Catalunya. Bé, això ja és història.

En tot cas, el que pugui passar a partir d’ara ja no serà una nova manera de fer política; serà fer allò que sempre ha fet l’esquerra a aquest país. Confrontar idees i participar en les institucions. Res de nou. Però l’oportunitat de dur a terme a les institucions un canvi real ja l’hem perduda. No crec que aconseguim la independència, però el triomf ja es seu: res canviarà i tot seguirà igual. Hem perdut una ocasió única i que no es tornarà a repetir. Adéu, nova esquerra. Adéu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Info Calafell, la publicació ‘independent’ de Calafell (i II)

No és fàcil, avui dia, treure al carrer una nova publicació. La premsa escrita està en crisi. A la situació econòmica del país, s’hi afegeix la crisi de model de negoci que fins finals de la dècada dels noranta servia de referent a la premsa local. Ara, el model de negoci passa per internet i la seva promoció i difusió a través de les xarxes socials. Només cal recordar l’eclosió de diaris gratuïts que van irrompre al camp de la comunicació als anys noranta i, dels quals, han desaparegut quasi bé tots. La seva font d’ingressos, la publicitat, ha anat caient a mesura que augmentava la crisi econòmica.

Doncs ara resulta que hi ha una nova publicació al nostre municipi, Info Calafell, que és gratuïta i que s’autodefineix com a independent. La seva font d’ingressos deu ser la publicitat, a la qual hi dedica bona part de l’espai de les 24 pàgines que té el número 2 de la publicació. Tot i així, és suficient la publicitat per poder tirar endavant un projecte d’aquestes característiques? La publicitat d’Info Calafell és variada: restaurants, assessories, comerços… i partits polítics. A la pàgina 5, hi apareix un espai publicitari d’UAM a la secció d’“Informació”, mentre que a la pàgina 19 apareix l’espai publicitari del PSC, aquest cop sí, a una pàgina on diu “Publicitat”.

Però, allò que sorprèn és que la pàgina 17 està dedicada a l’“opinió” dels partits polítics entre els quals CiU, ERC, PxC i C’s. ¿Plataforma per Catalunya? Que jo sàpiga, aquest partit xenòfob i racista no té representació al Consistori.

opinió de Info Calafell (2)

La pregunta és obvia, els partits que hi surten paguen l’espai publicitari? Quan li vaig preguntar al director d’Info Calafell, Joan Enric Vidal, em va dir que l’espai d’opinió “es una secció que el diari Info Calafell cedeix gratuïtament a tots els partits, per que donin la seva opinió”. “Es imprescindible que el responsable de cada partit es posi en contacte amb la direcció de la publicació, per concertar-ho abans i saber qui se’n fa responsable”, va afegir Vidal.

Un diari independent, que viu necessàriament de la publicitat, cedeix un espai als partits polítics, encara que no hi siguin a l’Ajuntament? Es veu que la nova publicació pot prescindir dels ingressos d’una pàgina sencera de publicitat per tal d’afavorir l’interès públic. A la millor és que Info Calafell rep diners de l’Administració en concepte de subvenció a la premsa local o de qualsevol altra cosa. No ho sabem, no en tenim constància. Si fos així, podria seguir denominant-se independent?

Ho dic perquè aquest espai d’opinió que Info Calafell cedeix de manera gratuïta a alguns partits em recorda molt al Butlletí Municipal, editat per l’Ajuntament de Calafell fins a finals de 2013, on hi havia una pàgina dedicada a l’“opinió” dels partits, aleshores de les formacions polítiques amb representació al Consistori. Un espai gratuït, per cert, com el de la nova publicació Info Calafell.

PDF_Calafellencs-10_0-1

Info Calafell, la publicació ‘independent’ de Calafell (I)

Imagen Info CalafellL’altre dia em vaig trobar a la barra d’un bar del poble un periòdic gratuït nou: Info Calafell. Bé, nou per a mi, perquè deia “Número 2”. I a sota la capçalera de la publicació, hi posava: “Publicació mensual independent de Calafell i Segur de Calafell”.

Caram, això sí que és notícia. Fins ara, la major part de la informació del nostre municipi prové directament de l’Ajuntament, a través de la seva pàgina web, o del butlletí aquell d’informació en què sortia retratat l’alcalde en totes les inauguracions i festejos possibles.

Bé, tot això s’ha acabat. A partir d’ara Calafell disposa d’un periòdic independent, la qual cosa vol dir que no depèn de l’Ajuntament, és a dir, el Consistori no hi té res a veure i no en controla la informació. És una iniciativa empresarial que l’alcalde, en l’acte de presentació que es va fer el passat 28 d’octubre, va valorar així: “Vull felicitar al Joan Enric Vidal, al Joan Cert i al Ferran Rodríguez per posar en marxa aquest nou diari mensual, però és una felicitació doble ja que cal aplaudir a persones como el Joan Enric Vidal que s’atreveixin a posar en marxa una nova iniciativa empresarial amb el context socioeconòmic que vivim i crec que ara és més necessari que hagin persones emprenedores que ajuden a reactivar l’economia d’un país”.

Pel to de les seves paraules es veu que en Joan Olivella coneix a aquests emprenedors de ben a prop. En Joan Enric Vidal, el director d’Info Calafell, segons recull aquesta mateixa publicació en un article que es titula Gran acollida a tot el municipi del nou Info Calafell, “va estar cinc anys llargs a Calafell com a director de l’emissora Calafell Ràdio i va explicar per què l’empresa Ona Daurada Grup de Comunicació, SL apostava per Calafell […]”. Per cert, l’actual Regidor de Comunicació no es diu Joaquim Vidal?

Ferran Rodríguez, Cap de Redacció de la nova publicació, treballa a Calafell Ràdio, i en Joan Cert, impulsor del projecte és també el director i alma máter del Festival de Música del Baix Penedès.

Per cert, tant la informació sobre aquesta nova publicació com l’acte de presentació de la mateixa, no han estat anunciats a la web de l’Ajuntament, suposo que han decidit que no cal fer-ho, com ha tingut tant “bona acollida”…

Amb el coneixement que tenen aquest persones del municipi, res fa pensar que la informació que es recull a les seves pàgines no es pugui definir com independent, és a dir, no sotmesa a la voluntat dels partits que governen al consistori.

Perquè, quan la informació surt del propi Ajuntament, sovint passen coses com aquesta:

 

Pantalla web

La notícia sobre les inundacions del  passat 26 de novembre què apareix a la web de l’Ajuntament, ve acompanyada d’un símbol d’aquells que indiquen que el cel està ennuvolat i que cauen precipitacions. No cal ensenyar cap foto en què es vegi les inundacions als carrers, com aquesta:

coche inundado

Ara bé, quan es tracta d’explicar qui ha estat el guanyador de la campanya comercial Gimcana Halloween, aleshores més val que surti una imatge de l’alcalde -en aquest cas, en companyia de la Regidora de Turisme, Olga Elvira-.

Guanyador del Halloween

Bé, doncs resulta que la font de les notícies d’actualitat d’Info Calafell és l’Ajuntament mateix, més concretament, la seva pàgina web. El redactor ha copiat (fent alguna petita adaptació o resum) algunes de les notícies aparegudes al mes d’octubre a la web del consistori. ¿O bé es tracta de la mateixa persona que publica a tots dos llocs?

Notícies, d’altra banda, amb titulars del tipus: “Nova junta directiva de la Penya blaugrana de Segur”, “L’Ajuntament de Calafell lliura el premis literaris La Mar de Lletres 2014” o “Comença la temporada 2014-2015 de la Ruta del Xató”. Informacions d’interès per a tots els calafellencs i calafellenques; res a veure amb notícies del tipus: “El tanatori i l’enllumenat públic de Calafell, al Tribunal de Contractes”, què publicava Eix Diari el passat 28 de maig.

¿Es pot considerar, doncs, que Info Calafell és una publicació independent? Pel que fa al contingut, no hi ha cap diferència amb el butlletí que editava l’Ajuntament. Fins i tot manté l’espai d’opinió reservat als partits polítics, entre els quals Plataforma per Catalunya (PxC), que no té representació a l’Ajuntament. ¿És normal això?

D’aquest tema i d’altres sobre la nova publicació “independent” Info Calafell, en parlaré en un altre post.

 

Ánimo, compañero

PodemElVendrell5TaulaRambla2
Salva es el segundo de pie, empezando por la izquierda. La foto está hecha antes de las elecciones europeas del 25-M, en la rambla del Vendrell, un tarde de sábado en que todo el mundo estaba viendo un partido de la selección española.

Me cuenta mi amigo Salva Hidalgo que ha presentado su dimisión como portavoz de Podem El Vendrell, además de otras funciones que desempeñaba, por entender que algunas personas de su Círculo actúan al margen de las decisiones que toma la Asamblea. No pasa solo en Podem El Vendrell; hay otros círculos con problemas parecidos. No voy a ser yo, quien hable mal de Podemos, faltaría más. Pero sí creo necesario hacer autocrítica de todo lo que hacemos mal en este proyecto político en el que muchos creemos, sobre todo gracias a la labor entusiasta de personas como mi amigo Salva.

Conocí a Salva cuando se formó Podem El Vendrell. Gemma y yo compartimos con él y su compañera, Laura, los primeros pasos del círculo del Vendrell. Al poco tiempo de su nacimiento, vimos que el círculo no funcionaba de acuerdo con los principios de participación democrática que define a Podemos. Frank Gálvez detentaba el poder y decidía quién era merecedor de su confianza y quién no. Al cabo de pocas semanas, el 18 de junio, Gemma y yo abandonamos el círculo a través de una carta abierta en la que denunciábamos aquellas actitudes que nos parecían que no respondían al carácter democrático y participativo que define Podemos.

Hoy, Gemma y yo trabajamos junto a un grupo entusiasta de compañeros y compañeras para dar forma al círculo de Podemos Calafell-Segur. Tengo que de decir que no es fácil. Aunar sensibilidades diferentes nunca es sencillo, pero en nuestro círculo no hay afán de protagonismo por parte de nadie, solo ganas de hacer cosas que, a veces, no sabemos encauzar adecuadamente. Estamos aprendiendo. Y, al final, lo haremos bien.

Quiero apoyar con este escrito a Salva y a Laura, y con ella a todos los compañeros y compañeras que ven cómo sus círculos no funcionan del modo adecuado, en general por el afán de protagonismo de unos pocos, siempre de unos pocos, no de la mayoría. Y creo que debemos señalar estas actitudes, que no nos dé miedo denunciar los abusos que llevan a cabo algunos. Solo con la autocrítica podemos avanzar en este proyecto. Porque juntos, sí Podemos.

Discurs i realitat

II República

El dilluns passat, quan el rei d’Espanya va anunciar la seva abdicació, em va venir al cap la imatge que encapçala aquest text, centenars de madrilenys sortint al carrer el 14 d’abril de 1931, quan es va proclamar la II República, després que l’avi de Joan Carles I, Alfons XIII, fugís del país. No m’ho vaig pensar dos cops: al capvespre hauríem de sortir al carrer per demanar el fi de la monarquia i el restabliment de la república. Però allò que havia de ser una festa va esdevenir una reivindicació trista, que a l’endemà ja ningú recordava. Els independentistes van fer seva la trobada espontània al carrer, convocada a través de les xarxes socials. La tricolor es va dissoldre a les places de Catalunya a mesura que les estelades hi guanyaven terreny. Els crits de “Visca la República!” s’ofegaven en mig de l’aclaparador crit d’“Independència ja” i de “Visca la República catalana”.

Manifestació a la Plaça Catalunya

Els “indepes” ens van robar el protagonisme a aquells que no volíem parlar de pobles ni països, només reivindicar la figura dels homes i dones que amb la proclamació de la II República van intentar, per primer cop a la història, construir una societat més justa, redistribuint la riquesa, portant la cultura arreu de l’Estat espanyol i eradicant els privilegis de l’església, l’exèrcit i els terratinents.

Els “indepes”, com deia Marta Rojals en l’article L’últim dia que vam fer d’Espanya, només van fer el favor d’acompanyar-nos en una lluita que ja no és la seva. Mireu què deia la Rojals: “Doncs ahir vam fer una treva singular: diria que a les places del país, molts hi vam figurar com a espanyols per última vegada. Que se m’entengui: a Barcelona, per exemple, la plaça de Catalunya era un aiguabarreig de republicans abanderats de totes les causes i colors: la causa espanyola, també. Per fer-nos una idea de la concentració, una convocatòria feta amb poques hores de marge va arribar a la talla 12-O, que és la mida que fa la hispanitat a la capital catalana, el dia que la podem mesurar”. Es veu que més aviat fem pena. I finalitzava: “Els ‘indepes’, acostumats a les multituds aclaparadores i a la il·lusió radiant, ahir ens vam concentrar en una plaça com una altra, de colors antics, crepuscular i apagada. Això, l’últim dia que vam fer d’Espanya”.

Sabeu per què passa això? Perquè la realitat és producte del discurs, i sense discurs no hi ha manera de modificar la realitat. I el discurs, ara per ara, és seu. I no es pas gaire elaborat, tot sigui dit. De fet, es pot resumir així: “La majoria de catalans volem la independència i, per tant, tenim el dret a decidir el nostre propi futur”. Aquesta és l’essència del discurs, adornat amb uns quants tòpics, com ara que Espanya ens roba i, per tant, quan siguem independents viurem millor (es veu que a Catalunya no hi malbaratament de diners públics, no hi ha corrupció, i ens sembla bé a tothom, per exemple, que la Generalitat subvencioni amb 25 milions d’euros anuals escoles vinculades a l’Opus Dei, on segreguen l’alumnat per sexes). Un exemple claríssim de com funciona l’anomenada Espiral del silenci, una teoria desenvolupada per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, on s’explica com es crea una opinió majoritària per exercir el control social, de manera que els individus adaptin el seu comportament a les actituds predominants sobre allò que és acceptable i allò que no ho és. Al final, la ciutadania acaba pensant: “Si ho diu la majoria és que és veritat”. D’aquesta manera, la gent que pensa diferent, que expressa posicions contraries a les adaptades per la majoria, se sent aïllada, i el seu discurs cau de ple dins l’espiral… i desapareix. No ens ha d’estranyar, doncs, que la Marta Rojals parli de “multituds aclaparadores”.

Per cert, avui CiU ha decidit d’abstenir-se en la votació de la llei d’abdicació, de manera que, de fet, dóna llum verda a la continuïtat de la monarquia a Espanya. En el mateix sentit es va expressar el passat 2 de juny, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, al seu tuit: “Continuem treballant democràticament i pacíficament per la independència i per la consulta, es digui el rei Joan Carles I o Felip VI”. Es veu que això de la monarquia no va amb ells. És ben curiós: els independentistes reclamen el dret de decidir dels catalans, però CiU no s’oposa a la llei de successió. O sigui, que els  convergents no reconeixen el dret dels espanyols a decidir si volen monarquia o república.

Aquesta és la realitat. I es fàcil de rebatre. Allò que ens manca és articular el discurs.