De quan la Catalunya de dretes esdevé ‘indepe’

“El més semblant a l’elit espanyola és l’elit catalana. La diferència és que una la reconeixem miserable, vergonyant i espoliadora del poble, i l’altra la justifiquem, la matisem, i la situem al costat de l’ètica, la democràcia i la defensa del país”. Ho diu al seu facebook la senadora per En Comú Podem Maria Freixanet.

Fa pocs dies vam sentir el contingut d’una conversa telefònica punxada l’any 2009 entre l’exsecretari de Presidència de la Generalitat i Artur Mas, que es va reproduir al judici del cas Pretòria. Durant la seva declaració com a acusat, Lluís Prenafeta reconeix haver cobrat comissions d’entre un 3% i un 4% per fer d’intermediari d’empresaris que volien adjudicacions públiques. En què es diferencia això de la corrupció del PP que es viu a Madrid i València? En res, llevat que aquí, com diu Freixanet, mirem cap a un altra costat perquè el catalans i catalanes érem diferents. Fins ara.

A casa nostra, els mitjans de comunicació s’han encarregat prou de minimitzar el que va suposar per a la societat catalana descobrir de cop i volta que la família Pujol-Ferrusola són una versió carrinclona dels Soprano. Dic carrinclona perquè l’avia Ferrusola sortia per TV3 fent el sopar en una cuina senzilla al seu pis de tota la vida, com qualsevol mestressa de casa. Un tarannà molt allunyat del que representava Carmela, la dona de Tony Soprano, que no se li queien els anells per fer ostentació del negoci del seu marit.

Des d’aquell moment, tot el que va suposar l’ideari convergent es va ensorrar. Ni peix al cove, ni hòsties; la dreta catalana s’ha comportat igual que la dreta espanyola, perquè són el mateix. Els convergents sempre han defensat els mateixos valors que la dreta a l’altra banda de l’Ebre. I, aleshores, ens preguntem: per què la dreta catalana s’ha tornat de cop independentista? Senzillament per ocupar l’espai polític i sociològic que, per lògica, hauria d’ocupar l’esquerra després de l’escàndol Pujol. De la mateixa manera que els nord-americans van envair Normandia, no pas per salvar Europa del feixisme, sinó per aturar l’avenç soviètic.

I què va fer l’esquerra catalana al seu moment per fer-ne front? Res. Vam haver d’esperar a que arribés un persona de consens com Ada Colau per intentar allò que mai s’havia fet a Catalunya: la unió real de l’esquerra en torn a una nova manera de fer política, aquella que millor representa l’esperit del 15M, del ‘no ens representen’, i que tant d’èxit va tenir a les dues darreres eleccions generals.

Però no es tractava de reeditar la formula, encara que reeixida, de En Comú Podem. Calia fer un pas endavant i crear un Nou Subjecte Polític. Un nou partit que la premsa catalana es va afanyar a anomenar el partit de la Colau. Així, amb que punt de menyspreu, tant característic de la burgesia catalana acostumada a tenir minyona.

La realitat és la que és, i per canviar-la cal fer molt més que crear un nou partit d’esquerres, encara que neixi amb la voluntat d’integrar l’esquerra catalana, en tot el seu espectre.  Per què? Entre d’altres coses, perquè un País en Comú arriba tard. Feia falta una Ada Colau, és cert, però hauríem d’haver començat a construir una alternativa durant el tripartit, quan veiem que CiU estava arribant a la seva fi i que havien de reinventar-se, no fos cas que el seu espai acabés a mans de l’esquerra. Ara, quan no és parla d’altra cosa a l’agenda política catalana que del procés ja és massa tard. Radicalitat democràtica? Construir una societat de baix a dalt? Transparència? Res d’això importa, ara el que toca és aconseguir la independència, la resta ja vindrà per si mateixa.

És el que alguns autors, com Roger Palà, anomenen com a nova dreta independentista. “La nova dreta indepe té un discurs esquemàtic, sovint contradictori i poc complex, que es podria resumir en un únic punt: primer, la independència. L’existència de l’Estat espanyol i els seus greuges cap a la Generalitat són l’únic punt sobre el qual pivota el seu programa. És el perfeccionament d’aquell relat de “tot és culpa de Madrid” que històricament havia construït la dreta catalana des dels temps de Pujol”, explica Palà en una article de Crític publicat el febrer de 2017.

Quin és el perill d’aquest relat? Que bona part de l’esquerra s’ho creu, que dins el nou espai d’Un País en Comú hi ha molta gent que també és independentista. I això suposa que la dreta indepe, de fet, ja ha aconseguit el seu objectiu, tot desactivant el perill que suposava la creació d’una alternativa forta d’esquerres no nacionalista.

I què ha fet la direcció de Podem a Catalunya davant aquesta nova situació? Ho ha dit molt clar el seu secretari general Albano Dante Fachín: “no s’han donat les condicions necessàries perquè Podem Catalunya participi en aquesta fase del procés de construcció d’un espai polític juntament amb ICV, BeC i EUiA”. Una decisió que ha estat referendada en la consulta interna dels inscrits de Podem a Catalunya. Bé, això ja és història.

En tot cas, el que pugui passar a partir d’ara ja no serà una nova manera de fer política; serà fer allò que sempre ha fet l’esquerra a aquest país. Confrontar idees i participar en les institucions. Res de nou. Però l’oportunitat de dur a terme a les institucions un canvi real ja l’hem perduda. No crec que aconseguim la independència, però el triomf ja es seu: res canviarà i tot seguirà igual. Hem perdut una ocasió única i que no es tornarà a repetir. Adéu, nova esquerra. Adéu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Diario de campaña (2): ¡Maldita confluencia!

Pablo-Iglesias-y-Dolors-Camats

Es que los podemitas no paramos, vamos de conflicto en conflicto. Ayer eran las primarias y las luchas por ir en las listas (Perdón, me equivoco, que nadie quería ir en los primeros puestos, que solo estamos en Podemos por el bien común. Cuando alguien dice “es que yo no busco un sillón”, se me pone la piel de gallina. Es como cuando alguien dice “yo no soy racista, pero…”. Lo mismo.) Pues resulta que en las elecciones a las primarias de Podemos para las listas al Parlament de Catalunya, la participación fue del 5,66%, un porcentaje que no es para tirar cohetes. A partir de este dato, nos podemos plantear una serie de dudas razonables. ¿Estamos haciendo las cosas bien? ¿Es normal un índice de participación tan bajo en un partido político nuevo cuyo principal activo es el trabajo de las personas de los círculos y la (supuesta) ilusión que todos y todas tenemos en este proyecto? ¿Tiene algo que ver en los resultados la creación de una lista alternativa, Somcat, que apostaba por un protagonismo exclusivo de la gente de los círculos, dejando de lado personas propuestas por el Consejo Ciudadano autonómico, como es el caso de Albano Dante?

Lo peor de todo esto es que ya se empieza a hablar de desafección dentro de Podemos. De que unos pocos deciden por todas y todos. Y eso no gusta a las bases. Un término por cierto que utilizan muchos que demandan más protagonismo a los círculos, sin darse cuenta de que precisamente el uso de la palabra “bases” ya transmite el concepto de una estructura jerárquica, que es una de las cosas por las que lucha desde el principio Podemos. Una persona, un voto. ¿O no nos acordamos?

Pues bien. Ahora hemos entrado de lleno en el tema de la confluencia. ¿Debemos ir solos a las elecciones o lo hacemos de la mano de ICV i Procès Constituent? Creo que la mayoría estamos de acuerdo en que nos gustaría ir como Podemos, así de sencillo. Pero la realidad es que Catalunya es una comunidad autónoma (o un país, como queráis) que hay que dar de comer aparte. Quienes van a convocar las elecciones autonómicas del 27S dicen que estas son plebiscitarias, es decir, se trata de una consulta en la cual la ciudadanía aprobará o rechazará una propuesta sobre la soberanía del pueblo catalán. Pero no en base a una pregunta directa, sino a partir de los resultados electorales que obtengan los partidos que incorporen la independencia de Catalunya en su programa.

En Podemos, por otra parte, no estamos por la soberanía, digámoslo claro. De acuerdo, estamos por el derecho a decidir, pero es más una salida airosa al reto que plantean las personas que están a favor de la independencia, que una respuesta real al tema de la independencia. Estoy en Podemos desde sus inicios y me consta que el castellano es la lengua vehicular en todas las reuniones y asambleas. No pasa nada. Es lo que hay.

Y aquí llegamos, en mi opinión, al tema central de debate que pone sobre la mesa la confluencia: el discurso. Porque la realidad es producto del discurso, y sin discurso no hay modo de modificar la realidad. Y el discurso en Catalunya, hoy por hoy, es suyo. Y no es muy elaborado, todo sea dicho. De hecho se puede resumir así: “Tenemos el derecho a decidir como pueblo nuestro futuro, y cuando seamos independientes, tendremos una sociedad mejor, sin el lastre del Estado español”. Vamos, como se dice aquí, que a partir de la independencia lligarem els gosssos amb llonganisses. “España nos roba y cuando seamos independientes, viviremos mejor”. Así de simple es su discurso. Y frente a este sencillo, pero eficaz, argumentario, la propuesta de regeneración democrática, de participación ciudadana, de transparencia, de soberanía popular que propone Podemos, no tiene futuro en Catalunya. ¿Qué conclusión podemos extraer de esta situación? Proponer una alternativa fuerte, capaz de disputar el gobierno de la Generalitat el 27S. En este contexto, sí tiene sentido la confluencia.

Cuando estoy escribiendo estas líneas, acabo de recibir un comunicado de Podemos en el que se informa que ya se ha llegado a un principio de acuerdo para impulsar la candidatura Catalunya, sí que es pot, con ICV, EUiA y Procès Constituent. Mañana se hará público.

¿Acabaremos haciendo campaña para la monja benedictina Teresa Forcades? Conmigo que no cuenten.

Esta es mi candidatura al Congreso en las candidaturas no agrupadas: http://podemos.info/primarias-generales/candidaturas/56566/