Yoko Ono, un estel a l’univers processista

Crònica no autoritzada del Procés (II)

A finals de juliol d’aquell estiu, la calor seguia asfixiant la ciutadania de Catalunya, de la mateixa manera que el Govern central ofegava els anhels de llibertat de tot un poble. I quan més defallien els processistes, va aparèìxer una notícia que va servir per revitalitzar el camí cap a la desconnexió. “Yoko Ono i Hristo Stóitxkov signen el manifest de personalitats internacionals perquè es deixi votar els catalans”, així ho informava VilaWeb el 24 de juliol. Yoko Ono? Aquella noia que anava tot de negre i ballava amb en John Lennon als estudis de Abbey Road de Londres mentre Paul McCartney tocava al piano Let It Be? I, és clar, van començar les bromes fàcils a les xarxes socials: “Yoko Ono va ser la culpable de la separació del Beatles i ara ho serà de la separació de Catalunya de l’Estat”. Comentari fàcil, tot sigui dit.

La veritat és que Yoko Ono és força coneguda a Catalunya. A l’endemà de la notícia, aquest cronista era a Llorenç del Penedès, a La Cumprativa del poble. I va sentir la conversa que van mantenir en Pere i en Joan a la taula del costat, mentre prenien un tallat.

– Has vist això de la Yoko Ono, Pere?

– I tant, Joan. Naltros, a casa, sempre hem sigut molt de la Yoko. Més que del John Lennon, fin i tot.

– A casa ens passa el mateix, tot i que la meva dona és més de la Núria Feliu.

Converses d’estiu, per matar el temps abans no arribava la esperada desconnexió amb l’Estat.

El cert és que, lluny d’estereotips, la Yoko Ono sempre ha estat una activista, a més de ser una de les més importants artistes d’avantguarda de la dècada del 1960 i considerada una de les artistes que més influència van tenir en la creació de la cultura punk. Al disc Some Time in New Yok City, de la John & Yoko Plastic Ono Band (1972), la Yoko Ono juntament amb el seu marit, feia una defensa aferrissada de la Angela Davis, activista afroamericana i política marxista que va estar relacionada amb les Panteres Negres i acusada d’assassinat i segrest el 1972. Angela Davis, precisament, ha estat una de les persones que s’han adherit aquest any al manifest Let Catalans vote, que es va publicar el 2014.

En aquell mateix disc, John y Yoko publicaven una cançó, que portava per nom The Luck of the Irish. La peça,entre altres coses, diu, més o menys:

“Mil anys de tortura i fam

Va expulsar la gent lluny de la seva terra

Una terra plena de bellesa i meravella

Va ser violada pels bandits britànics! Deu meu! Deu meu!”, etcètera.

Si la Yoko es va solidaritzar amb el poble irlandès, per què no ho havia de fer amb el poble català? És cert que no és pot comparar un amb l’altre, però els dos són o han estat víctimes d’un Estat opressor.

I així, poc a poc durant aquell interminable estiu, l’univers processista es va anar omplint d’estels. Primer, en Josep Guardiola, després la Yoko Ono… Com la pròpia constel·lació de Catalunya no donava per molt perquè la corrupció havia fet molt de mal entre les seves pròpies files, calia recórrer a esperits lliures i immaculats. Com ho eren en John i la Yoko, tal com deia el seu àlbum en solitari: Two Virgins, on es mostraven nus, com Déu els va portar al món.

I per què no donar un pas més i aprofitar les experiències viscudes per la Yoko? Sí, us ho explico. El 1969, John Lennon i Yoko Ono van fer una campanya a favor de la pau ─i en contra de la Guerra de Vietnam─, portada a terme des d’un llit de l’Hotel Queen Elizabeth de Montreal, Durant vuit dies, Yoko y John van estar ficats al “llit de la pau”, mentre Lennon composava Give Peace a Chance. Per què no aprofitar la idea per difondre el missatge processista arreu del món?

Anem a veure. Caldria buscar un John Lennon i una Yoko Ono entre les files processistes. El John, sens dubte, hauria de ser Lluís Llach. És un gran compositor i, segur que fa 45 anys no li hauria fet res que el comparessin amb ell. Ara bé, el problema el trobem a la Yoko processista. La Marta Pascal? No sé jo. La Carme Forcadell? No sé, no sé. I si hi anés al “llit per la independència” la Anna Gabriel? Ja sé que més d’un convergent es posaria les mans al cap, però no hi ha cap altra sortida, francament.

I la calor no afluixava aquell estiu.

 

Anuncis

Discurs i realitat

II República

El dilluns passat, quan el rei d’Espanya va anunciar la seva abdicació, em va venir al cap la imatge que encapçala aquest text, centenars de madrilenys sortint al carrer el 14 d’abril de 1931, quan es va proclamar la II República, després que l’avi de Joan Carles I, Alfons XIII, fugís del país. No m’ho vaig pensar dos cops: al capvespre hauríem de sortir al carrer per demanar el fi de la monarquia i el restabliment de la república. Però allò que havia de ser una festa va esdevenir una reivindicació trista, que a l’endemà ja ningú recordava. Els independentistes van fer seva la trobada espontània al carrer, convocada a través de les xarxes socials. La tricolor es va dissoldre a les places de Catalunya a mesura que les estelades hi guanyaven terreny. Els crits de “Visca la República!” s’ofegaven en mig de l’aclaparador crit d’“Independència ja” i de “Visca la República catalana”.

Manifestació a la Plaça Catalunya

Els “indepes” ens van robar el protagonisme a aquells que no volíem parlar de pobles ni països, només reivindicar la figura dels homes i dones que amb la proclamació de la II República van intentar, per primer cop a la història, construir una societat més justa, redistribuint la riquesa, portant la cultura arreu de l’Estat espanyol i eradicant els privilegis de l’església, l’exèrcit i els terratinents.

Els “indepes”, com deia Marta Rojals en l’article L’últim dia que vam fer d’Espanya, només van fer el favor d’acompanyar-nos en una lluita que ja no és la seva. Mireu què deia la Rojals: “Doncs ahir vam fer una treva singular: diria que a les places del país, molts hi vam figurar com a espanyols per última vegada. Que se m’entengui: a Barcelona, per exemple, la plaça de Catalunya era un aiguabarreig de republicans abanderats de totes les causes i colors: la causa espanyola, també. Per fer-nos una idea de la concentració, una convocatòria feta amb poques hores de marge va arribar a la talla 12-O, que és la mida que fa la hispanitat a la capital catalana, el dia que la podem mesurar”. Es veu que més aviat fem pena. I finalitzava: “Els ‘indepes’, acostumats a les multituds aclaparadores i a la il·lusió radiant, ahir ens vam concentrar en una plaça com una altra, de colors antics, crepuscular i apagada. Això, l’últim dia que vam fer d’Espanya”.

Sabeu per què passa això? Perquè la realitat és producte del discurs, i sense discurs no hi ha manera de modificar la realitat. I el discurs, ara per ara, és seu. I no es pas gaire elaborat, tot sigui dit. De fet, es pot resumir així: “La majoria de catalans volem la independència i, per tant, tenim el dret a decidir el nostre propi futur”. Aquesta és l’essència del discurs, adornat amb uns quants tòpics, com ara que Espanya ens roba i, per tant, quan siguem independents viurem millor (es veu que a Catalunya no hi malbaratament de diners públics, no hi ha corrupció, i ens sembla bé a tothom, per exemple, que la Generalitat subvencioni amb 25 milions d’euros anuals escoles vinculades a l’Opus Dei, on segreguen l’alumnat per sexes). Un exemple claríssim de com funciona l’anomenada Espiral del silenci, una teoria desenvolupada per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, on s’explica com es crea una opinió majoritària per exercir el control social, de manera que els individus adaptin el seu comportament a les actituds predominants sobre allò que és acceptable i allò que no ho és. Al final, la ciutadania acaba pensant: “Si ho diu la majoria és que és veritat”. D’aquesta manera, la gent que pensa diferent, que expressa posicions contraries a les adaptades per la majoria, se sent aïllada, i el seu discurs cau de ple dins l’espiral… i desapareix. No ens ha d’estranyar, doncs, que la Marta Rojals parli de “multituds aclaparadores”.

Per cert, avui CiU ha decidit d’abstenir-se en la votació de la llei d’abdicació, de manera que, de fet, dóna llum verda a la continuïtat de la monarquia a Espanya. En el mateix sentit es va expressar el passat 2 de juny, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, al seu tuit: “Continuem treballant democràticament i pacíficament per la independència i per la consulta, es digui el rei Joan Carles I o Felip VI”. Es veu que això de la monarquia no va amb ells. És ben curiós: els independentistes reclamen el dret de decidir dels catalans, però CiU no s’oposa a la llei de successió. O sigui, que els  convergents no reconeixen el dret dels espanyols a decidir si volen monarquia o república.

Aquesta és la realitat. I es fàcil de rebatre. Allò que ens manca és articular el discurs.