10 pinzellades sobre el fracàs de Podem a Catalunya

Gent de Podem al míting de Castelldefels (6 de setembre de 2015)

Els resultats de les eleccions autonòmiques a Catalunya han suposat, al meu entendre, el final de Podem com a moviment polític, si més no, tal i com va néixer. A partir d’ara, i després de les eleccions generals, el partit de Pablo Iglesias serà una altra cosa, no sé el què, però no prendrem el cel per assalt. En un any i mig, des de la irrupció sorprenent de Podem a les eleccions europees, hem dilapidat bona part del que era el nostre bé més preuat: la il·lusió col·lectiva de centenars de dones i homes que crèiem que podíem canviar aquesta societat. No ha estat així, i les eleccions al Parlament de Catalunya no han fet més que certificar-ho.

Aquestes són deu pinzellades que, al meu parer, expliquen el perquè del fracàs de Podem a Catalunya.

  1. Cal partir d’una idea fonamental, que ha vertebrat tot el discurs de Podemos: aglutinar el descontentament ciutadà al voltant de tres punts bàsics (lluita contra la corrupció, transparència i participació democràtica, i sobiranisme econòmic), deixant de banda la ideologia de cada persona. D’aquí sorgeix la idea (falsa) que Podem no és de dretes ni d’esquerres. Perquè la realitat és que en el si de Podem no hi ha hagut mai un debat ideològic, les confrontacions al si del nostre partit han estat sempre pel poder dins de l’organització. Hi ha un líder indiscutible, però en molts Cercles han anat sorgint Pablitos (i Pablitas), a manera de petites còpies de Pablo Iglesias.
  2. Si a la manca de debat ideològic s’uneix la lluita per les petites quotes de poder en els Cercles i en les agrupacions provincials i autonòmiques, s’entén que alguns ens sentim més a gust amb gent d’esquerres que comparteix la nostra motxilla d’idees, que amb les persones amb les que treballem colze a colze cada dia.
  3. Volíem reinventar la forma de fer política i només hem après a fer vella política. Les persones que formem part de Podem de manera activa ens assabentem de les decisions que han pres Iglesias, Errejón i Bescansa a través de la premsa, sense haver-hi un debat previ al partit. És a dir, allò que havia de ser un moviment fonamentat en la participació i la transparència, ha esdevingut un partit polític com un altre qualsevol.
  4. No ens diferenciem en la manera de fer política de qualsevol altra formació en aquest país. Només cal veure el que hem fet en aquestes eleccions catalanes. S’ha triat (qui ho ha fet?) per encapçalar la llista de Catalunya sí que és pot, a Lluís Rabell, un activista barceloní que fa dos mesos ningú coneixia. I s’ha confeccionat una llista en la qual la persona que va sortir elegida a les primàries de Podem, Albano Dante, anava en una discreta cinquena plaça. Encara estem esperant que algú ens expliqui el perquè de tot plegat.
  5. Tot això només pot tenir una explicació: pensar que la fi justifica els mitjans. El més important és arribar al govern de la nació, que Pablo Iglesias sigui elegit president del Govern. Ho ha dit des del principi, volem assaltar el cel. I això vol dir ara i a qualsevol preu.
  6. La realitat, però, és tossuda i l’anàlisi del que ha succeït a Catalunya diu que això no passarà, de moment. Sempre s’ha dit que quan els socialistes arribaven a la Moncloa és perquè havien aconseguit majoria de vots a Catalunya. Si sempre ha estat així, per què ara s’ha lliurat Catalunya a las mans d’una confluència que ningú de nosaltres desitjava? “Us rescatem a Catalunya a canvi del vostre suport en les generals que, al cap i a la fi, és el que ens interessa”, sembla que hagi estat el raonament d’Iglesias i companyia. Altrament no s’entén la confluència amb ICV.
  7. Cal no oblidar, d’altra banda, que Catalunya ja té una formació assembleària, d’esquerres i que també defensa el dret a decidir, en aquest cas sense ambigüitats: la CUP. Amb més anys lluitant al carrer que Podem. Pequem d’arrogància quan actuem com si abans de la nostra aparició en el panorama polític no hi hagués ningú que defensés els drets dels més febles, les polítiques socials o que no denunciés la corrupció.
  8. Com s’ha dit per passiva i per activa, Podem no pot jugar a la indefinició a Catalunya amb la qüestió de la independència. Per desgràcia, el debat s’ha portat a aquest camp, i Podem ha de tenir un discurs clar i sense ambigüitats. El que no comprenc és que els dirigents del nostre partit, la majoria d’ells politòlegs, no hagin entès la singularitat catalana. Ni tan sols Íñigo Errejón, que parla un català més que correcte (aquest sí, en públic).
  9. I aquí, torno a l’inici d’aquest argumentari, quan parlava de les idees, del debat ideològic, que mai ha existit als nostres Cercles. Plantejar-se el dret a la sobirania d’un poble, que inclou la llengua pròpia, és ideologia també. I la realitat és que l’ús del castellà en la majoria d’actes i reunions de Podem és hegemònic. No passa res, però això és així. Estic convençut que molta gent de Podem és molt més afí als plantejaments de Ciutadans (o de la quasi desapareguda UPyD) en el tema de la llengua.
  10. Conclusió: no hem volgut fer front a la dicotomia sobre la qual s’articula el discurs a Catalunya: sobirania si; sobirania, no. I ho hem pagat en les urnes, crec que això ningú ho posa en dubte. La pregunta és: erem conscients del que anava a passar? I si era així, per què ens hem llançat a tomba oberta en aquestes eleccions que sabíem per endavant que anàvem a perdre?

La resposta, em temo, només la coneixen unes poques persones en Podem. I aquest no era el pacte inicial.


Francesc Vázquez

Responsable de comunicació de Podem Calafell

Diario de campaña (1): La ‘transversalidad’ de Podemos

Asamblea Sí se puede

Este es el primer escrito de una serie de artículos diarios que empiezo a publicar hoy y que finalizaré el miércoles 22 de julio, día de cierre de la campaña. Seis entradas en mi blog en las que pretendo explicar las motivaciones de mi candidatura al Congreso de los diputados y cuál es mi visión de Podemos, dentro del sistema político español y, en concreto, de la comunidad autónoma a la que represento: Catalunya.

Creo que estaréis de acuerdo conmigo en que la irrupción de la formación de Pablo Iglesias ha sido lo más notable aparecido en el panorama político español desde la victoria de Felipe González en 1982. Es lógico que la izquierda tradicional de este país, que perdió su identidad el día en que sus propios partidos abandonaron en su conjunto la reivindicación y la lucha en la calle y se ciñeron únicamente a la confrontación ideológica, electoral y parlamentaria, vea en el auge de Podemos el fin de los partidos a la izquierda del PSOE.

¿Cuál es la estrategia de Podemos? Trasladar los movimientos sociales (entre ellos y especialmente el conocido Movimiento del 15M), al campo político, al de las instituciones, a partir de lo que, en el lenguaje actual, se llama transversalidad. Y si la transversalidad es el elemento que permite la relación entre personas y colectivos muy diferentes entre sí, los principios éticos representan el aglutinante que hace posible la unidad de acción. Esta es una característica propia de los movimientos sociales, que en raras ocasiones es aplicada por los partidos políticos, que sustituyen esos principios éticos por su propia ideología.

El concepto de transversalidad es complejo. En mi opinión hay un aspecto que, como mínimo, entiendo que es discutible. Cuando se habla de “transversalidad”, nos referimos a las formaciones que ofrecen soluciones y propuestas concretas a la ciudadanía en su conjunto, independientemente de la adscripción política de cada persona. Y se atribuye a los partidos emergentes, como es el caso de Podemos, aunque creo que ese concepto es perverso, porque conduce a ideas que pueden producir confusión: “Podemos no es de derechas ni de izquierdas”. Al fin y al cabo, ese es el argumento que creo que hay que dejar claro. UPyD también apuesta por la transversalidad (y C’s, en menor medida), y no deja de ser un partido claramente de derechas.

En mi opinión, el concepto de transversalidad de Podemos contiene un matiz importante. Se trata de construir un espacio común a la ciudadanía que se habilita desde la izquierda. Y ello se construye aparcando los planteamientos ideológicos de las personas de izquierdas para intentar delimitar un espacio ideológico que puedan compartir personas de diferentes ideologías. Esa compartición es básicamente estratégica que, en el caso de Podemos tiene un objetivo concreto: alcanzar el poder.

Como dijo Carolina Bescansa, en la Escuela de Verano de Podemos, que tuvo lugar en Tarragona el verano pasado, cada uno, como individuos, llevamos a cuestas nuestra mochila, llena de ideas y valores que nos definen como personas. Y las personas construimos nuestra personalidad a partir de un determinado posicionamiento: estamos a favor (o no) de un estado laico; creemos (o no) que las mujeres tienen derecho a decidir sobre su propio cuerpo; apoyamos una escuela pública y laica para tod@s; o bien apostamos por el derecho de los padres a elegir libertad religiosa para sus hijos e hijas, o estamos a favor de la energía nuclear y de los combustibles fósiles frente al uso de las energías renovables, por poner un ejemplo de posturas ideológicas opuestas.

¿Por qué tenemos que dejar de lado la mochila que llevamos cada uno/a de nosotros/as a cuestas? Porque si no lo hacemos, Podemos en el mejor de los casos tendrá como objetivo buscar un espacio a la izquierda del espectro político, un poco más allá de PSOE o de ICV. Y ese sería un fracaso para Podemos, cuyo objetivo es alcanzar el poder, para lo cual busca esa transversalidad que se articula en base a tres propuestas básicas: luchar contra la corrupción, apostar por la participación real de la ciudadanía y defender la soberanía económica del país.

Por eso, entiendo que el concepto de transversalidad en Podemos es puramente instrumental. Pero si alcanzamos el poder, cada uno seguirá llevando su mochila a cuestas.

Esta es mi candidatura al Congreso en las candidaturas no agrupadas: http://podemos.info/primarias-generales/candidaturas/56566/