10 pinzellades sobre el fracàs de Podem a Catalunya

Gent de Podem al míting de Castelldefels (6 de setembre de 2015)

Els resultats de les eleccions autonòmiques a Catalunya han suposat, al meu entendre, el final de Podem com a moviment polític, si més no, tal i com va néixer. A partir d’ara, i després de les eleccions generals, el partit de Pablo Iglesias serà una altra cosa, no sé el què, però no prendrem el cel per assalt. En un any i mig, des de la irrupció sorprenent de Podem a les eleccions europees, hem dilapidat bona part del que era el nostre bé més preuat: la il·lusió col·lectiva de centenars de dones i homes que crèiem que podíem canviar aquesta societat. No ha estat així, i les eleccions al Parlament de Catalunya no han fet més que certificar-ho.

Aquestes són deu pinzellades que, al meu parer, expliquen el perquè del fracàs de Podem a Catalunya.

  1. Cal partir d’una idea fonamental, que ha vertebrat tot el discurs de Podemos: aglutinar el descontentament ciutadà al voltant de tres punts bàsics (lluita contra la corrupció, transparència i participació democràtica, i sobiranisme econòmic), deixant de banda la ideologia de cada persona. D’aquí sorgeix la idea (falsa) que Podem no és de dretes ni d’esquerres. Perquè la realitat és que en el si de Podem no hi ha hagut mai un debat ideològic, les confrontacions al si del nostre partit han estat sempre pel poder dins de l’organització. Hi ha un líder indiscutible, però en molts Cercles han anat sorgint Pablitos (i Pablitas), a manera de petites còpies de Pablo Iglesias.
  2. Si a la manca de debat ideològic s’uneix la lluita per les petites quotes de poder en els Cercles i en les agrupacions provincials i autonòmiques, s’entén que alguns ens sentim més a gust amb gent d’esquerres que comparteix la nostra motxilla d’idees, que amb les persones amb les que treballem colze a colze cada dia.
  3. Volíem reinventar la forma de fer política i només hem après a fer vella política. Les persones que formem part de Podem de manera activa ens assabentem de les decisions que han pres Iglesias, Errejón i Bescansa a través de la premsa, sense haver-hi un debat previ al partit. És a dir, allò que havia de ser un moviment fonamentat en la participació i la transparència, ha esdevingut un partit polític com un altre qualsevol.
  4. No ens diferenciem en la manera de fer política de qualsevol altra formació en aquest país. Només cal veure el que hem fet en aquestes eleccions catalanes. S’ha triat (qui ho ha fet?) per encapçalar la llista de Catalunya sí que és pot, a Lluís Rabell, un activista barceloní que fa dos mesos ningú coneixia. I s’ha confeccionat una llista en la qual la persona que va sortir elegida a les primàries de Podem, Albano Dante, anava en una discreta cinquena plaça. Encara estem esperant que algú ens expliqui el perquè de tot plegat.
  5. Tot això només pot tenir una explicació: pensar que la fi justifica els mitjans. El més important és arribar al govern de la nació, que Pablo Iglesias sigui elegit president del Govern. Ho ha dit des del principi, volem assaltar el cel. I això vol dir ara i a qualsevol preu.
  6. La realitat, però, és tossuda i l’anàlisi del que ha succeït a Catalunya diu que això no passarà, de moment. Sempre s’ha dit que quan els socialistes arribaven a la Moncloa és perquè havien aconseguit majoria de vots a Catalunya. Si sempre ha estat així, per què ara s’ha lliurat Catalunya a las mans d’una confluència que ningú de nosaltres desitjava? “Us rescatem a Catalunya a canvi del vostre suport en les generals que, al cap i a la fi, és el que ens interessa”, sembla que hagi estat el raonament d’Iglesias i companyia. Altrament no s’entén la confluència amb ICV.
  7. Cal no oblidar, d’altra banda, que Catalunya ja té una formació assembleària, d’esquerres i que també defensa el dret a decidir, en aquest cas sense ambigüitats: la CUP. Amb més anys lluitant al carrer que Podem. Pequem d’arrogància quan actuem com si abans de la nostra aparició en el panorama polític no hi hagués ningú que defensés els drets dels més febles, les polítiques socials o que no denunciés la corrupció.
  8. Com s’ha dit per passiva i per activa, Podem no pot jugar a la indefinició a Catalunya amb la qüestió de la independència. Per desgràcia, el debat s’ha portat a aquest camp, i Podem ha de tenir un discurs clar i sense ambigüitats. El que no comprenc és que els dirigents del nostre partit, la majoria d’ells politòlegs, no hagin entès la singularitat catalana. Ni tan sols Íñigo Errejón, que parla un català més que correcte (aquest sí, en públic).
  9. I aquí, torno a l’inici d’aquest argumentari, quan parlava de les idees, del debat ideològic, que mai ha existit als nostres Cercles. Plantejar-se el dret a la sobirania d’un poble, que inclou la llengua pròpia, és ideologia també. I la realitat és que l’ús del castellà en la majoria d’actes i reunions de Podem és hegemònic. No passa res, però això és així. Estic convençut que molta gent de Podem és molt més afí als plantejaments de Ciutadans (o de la quasi desapareguda UPyD) en el tema de la llengua.
  10. Conclusió: no hem volgut fer front a la dicotomia sobre la qual s’articula el discurs a Catalunya: sobirania si; sobirania, no. I ho hem pagat en les urnes, crec que això ningú ho posa en dubte. La pregunta és: erem conscients del que anava a passar? I si era així, per què ens hem llançat a tomba oberta en aquestes eleccions que sabíem per endavant que anàvem a perdre?

La resposta, em temo, només la coneixen unes poques persones en Podem. I aquest no era el pacte inicial.


Francesc Vázquez

Responsable de comunicació de Podem Calafell

Anuncis

TIC, TAC, TIC, TAC, TIC, TAC

Els 10 candidats a l'alcaldia de Calafell. Foto: Baix Penedès Diari.
Els 10 candidats a l’alcaldia de Calafell. Foto: Baix Penedès Diari.

M’havia fet un tip de riure i ho estava compartint amb els companys i companyes de Podemos prenent una birra, després d’assistir al debat entre els 10 candidats (només hi havia una dona) a l’alcaldia de Calafell. Ens venia al cap la imatge d’en Joan ‘Nani’ Soler (ERC) amb el micròfon a la mà, mut, quan no havien ni passat 60 segons de la seva intervenció i encara en quedaven uns 60 més del seu torn de paraula. Es va fer un silenci espès a l’auditori, abans no va dir “ja està” i li va passar el micròfon al següent ponent. Mare meva, quin nivell!

També recordàvem amb plaer les intervencions del candidat de Guanyem Calafell, Constantí Ortega, que la majoria del públic present escridassava -juntament amb Pedro Arias, de PxC- quan feia ús de la paraula. De fet, seria més just dir que era el candidat d’ell mateix. Aquest home no representa a cap partit, ni abandera cap ideologia, només és una mala persona que vol aprofitar-se de la confusió generada pel context polític actual. Deixem-lo de banda, doncs, no paga la pena dedicar-hi més temps a una persona que no s’ho mereix.

I nosaltres, què ens mereixem? Perquè una cosa és clara, si la classe política que es va aplegar a l’auditori el dilluns és la que ens ha tocat, alguna cosa també haurem fet malament. Per començar, no saber construir una alternativa d’esquerra al municipi que faci front als partits que porten governant des de fa 30 anys. I si no, fixeu-vos en què va passar el dilluns.

Javier Ramos Panduro, el candidat del nou partit Calafell en Comú-Entesa, va fer èmfasi en el seu discurs en què tot ho farem entre tots i totes, és a dir, en comú. Ho va saber transmetre prou bé. El problema és que no sabem qui forma part d’aquest “tots i totes”. Cal no oblidar que Javier Ramos Panduro és militant de Iniciativa per Catalunya Verds i, a la candidatura, hi formen part alguns persones que van sortir del Partit dels Socialistes de Calafell. Gent d’esquerres, sí, però a l’estil de sempre.

Si cerquem més candidats d’esquerra què hi eren al debat, només en trobem un altre: Ivan Montejo, l’orador més brillant de tots, malgrat que el format tan rígid no li afavoria en absolut. Va deixar clar les seves idees en el primer torn de paraules: cal capgirar l’Ajuntament, articular mecanismes de democràcia directa, limitar els sous dels càrrecs, no romandre més de 4 anys al govern, acabar d’una vegada per totes amb els càrrecs de confiança,… Gent jove, preparada, amb una estructura assembleària, què més es pot demanar? El problema ve quan l’Ivan diu que la CUP defensa el dret d’autodeterminació dels Països Catalans i que volen treballar des dels municipis per una independència real per “canviar-ho tot”. I què passa si el que volem molts és canviar-ho tot, primer, i després ja veurem això de la independència?

La resta de candidatures no van aportar res, que no sigui allò de sempre. En Joan Olivella va defensar la seva gestió, bàsicament reduir el deute municipal que va heretar del Jordi Sánchez -l’anterior alcalde, que era del PSC- i fer realitat les obres i equipaments a què s’havia compromès el seu equip de govern. Tot i la placidesa del debat, es va mostrar nerviós, poc acostumat a debatre, como si pensés per què ha de donar explicacions d’allò que ha fet.

En Ramón Ferré va sobresortir com el millor del bloc de la “casta”, per entendre’ns. Va etzibar a la resta de candidats que ells sí porten a les eleccions un programa de participació ciutadana (Calafell 25×25), que baixaran l’IBI un 10% per al 2016 i que, ara sí, “canviaran allò que mai no canvia a Calafell”. La qüestió és que Ferrer ha format part de la manera de fer política tradicional -Jordi Sánchez i Ramon Ferré estan imputats pel conveni urbanístic de la masia Cal Perotet, quan aquest últim era regidor d’Urbanisme- i costa de creure que ara tots, de cop i volta, s’apuntin al canvi. Val a dir, també, que va deixar anar alguna que altra petita perla com aquesta: “Per combatre l’atur, donarem feina”. Impressionant.

Què dir de la resta de partits? Discursos llegits amb desgana, confusió d’idees, desconeixement de la realitat de la política municipal, com quan el de Ciutadans va dir que baixarien l’IVA (sic). El torn de preguntes que podien fer els candidats va ser rebutjat pel ‘Nani’ i en alguns casos també pel Parera (UAM), per la Teresa González (PP)… No tenien res a dir? Aleshores, què hi feien allà?

Una falta de respecte a la ciutadania, en poques paraules. Només Javier Ramos e Ivan Montejo -juntament amb Ramon Ferré, cal dir-ho- es van preparar les seves intervencions. La resta, van passar, com van poder, el tràngol, a l’espera del sopar a base de marisc que els hi va oferir el restaurant L’Ancora, copatrocinador de l’acte. (Per cert, Javier Ramos i Ivan Montejo, van declinar la invitació.)

Com es nota que ha començat el canvi. Penso ampliar la foto que veieu del sopar, i la posaré en un marc amb el títol “La casta, a Calafell”.

TIC, TAC, TIC, TAC, TIC, TAC…

Sopar del candidats