De quan la Catalunya de dretes esdevé ‘indepe’

“El més semblant a l’elit espanyola és l’elit catalana. La diferència és que una la reconeixem miserable, vergonyant i espoliadora del poble, i l’altra la justifiquem, la matisem, i la situem al costat de l’ètica, la democràcia i la defensa del país”. Ho diu al seu facebook la senadora per En Comú Podem Maria Freixanet.

Fa pocs dies vam sentir el contingut d’una conversa telefònica punxada l’any 2009 entre l’exsecretari de Presidència de la Generalitat i Artur Mas, que es va reproduir al judici del cas Pretòria. Durant la seva declaració com a acusat, Lluís Prenafeta reconeix haver cobrat comissions d’entre un 3% i un 4% per fer d’intermediari d’empresaris que volien adjudicacions públiques. En què es diferencia això de la corrupció del PP que es viu a Madrid i València? En res, llevat que aquí, com diu Freixanet, mirem cap a un altra costat perquè el catalans i catalanes érem diferents. Fins ara.

A casa nostra, els mitjans de comunicació s’han encarregat prou de minimitzar el que va suposar per a la societat catalana descobrir de cop i volta que la família Pujol-Ferrusola són una versió carrinclona dels Soprano. Dic carrinclona perquè l’avia Ferrusola sortia per TV3 fent el sopar en una cuina senzilla al seu pis de tota la vida, com qualsevol mestressa de casa. Un tarannà molt allunyat del que representava Carmela, la dona de Tony Soprano, que no se li queien els anells per fer ostentació del negoci del seu marit.

Des d’aquell moment, tot el que va suposar l’ideari convergent es va ensorrar. Ni peix al cove, ni hòsties; la dreta catalana s’ha comportat igual que la dreta espanyola, perquè són el mateix. Els convergents sempre han defensat els mateixos valors que la dreta a l’altra banda de l’Ebre. I, aleshores, ens preguntem: per què la dreta catalana s’ha tornat de cop independentista? Senzillament per ocupar l’espai polític i sociològic que, per lògica, hauria d’ocupar l’esquerra després de l’escàndol Pujol. De la mateixa manera que els nord-americans van envair Normandia, no pas per salvar Europa del feixisme, sinó per aturar l’avenç soviètic.

I què va fer l’esquerra catalana al seu moment per fer-ne front? Res. Vam haver d’esperar a que arribés un persona de consens com Ada Colau per intentar allò que mai s’havia fet a Catalunya: la unió real de l’esquerra en torn a una nova manera de fer política, aquella que millor representa l’esperit del 15M, del ‘no ens representen’, i que tant d’èxit va tenir a les dues darreres eleccions generals.

Però no es tractava de reeditar la formula, encara que reeixida, de En Comú Podem. Calia fer un pas endavant i crear un Nou Subjecte Polític. Un nou partit que la premsa catalana es va afanyar a anomenar el partit de la Colau. Així, amb que punt de menyspreu, tant característic de la burgesia catalana acostumada a tenir minyona.

La realitat és la que és, i per canviar-la cal fer molt més que crear un nou partit d’esquerres, encara que neixi amb la voluntat d’integrar l’esquerra catalana, en tot el seu espectre.  Per què? Entre d’altres coses, perquè un País en Comú arriba tard. Feia falta una Ada Colau, és cert, però hauríem d’haver començat a construir una alternativa durant el tripartit, quan veiem que CiU estava arribant a la seva fi i que havien de reinventar-se, no fos cas que el seu espai acabés a mans de l’esquerra. Ara, quan no és parla d’altra cosa a l’agenda política catalana que del procés ja és massa tard. Radicalitat democràtica? Construir una societat de baix a dalt? Transparència? Res d’això importa, ara el que toca és aconseguir la independència, la resta ja vindrà per si mateixa.

És el que alguns autors, com Roger Palà, anomenen com a nova dreta independentista. “La nova dreta indepe té un discurs esquemàtic, sovint contradictori i poc complex, que es podria resumir en un únic punt: primer, la independència. L’existència de l’Estat espanyol i els seus greuges cap a la Generalitat són l’únic punt sobre el qual pivota el seu programa. És el perfeccionament d’aquell relat de “tot és culpa de Madrid” que històricament havia construït la dreta catalana des dels temps de Pujol”, explica Palà en una article de Crític publicat el febrer de 2017.

Quin és el perill d’aquest relat? Que bona part de l’esquerra s’ho creu, que dins el nou espai d’Un País en Comú hi ha molta gent que també és independentista. I això suposa que la dreta indepe, de fet, ja ha aconseguit el seu objectiu, tot desactivant el perill que suposava la creació d’una alternativa forta d’esquerres no nacionalista.

I què ha fet la direcció de Podem a Catalunya davant aquesta nova situació? Ho ha dit molt clar el seu secretari general Albano Dante Fachín: “no s’han donat les condicions necessàries perquè Podem Catalunya participi en aquesta fase del procés de construcció d’un espai polític juntament amb ICV, BeC i EUiA”. Una decisió que ha estat referendada en la consulta interna dels inscrits de Podem a Catalunya. Bé, això ja és història.

En tot cas, el que pugui passar a partir d’ara ja no serà una nova manera de fer política; serà fer allò que sempre ha fet l’esquerra a aquest país. Confrontar idees i participar en les institucions. Res de nou. Però l’oportunitat de dur a terme a les institucions un canvi real ja l’hem perduda. No crec que aconseguim la independència, però el triomf ja es seu: res canviarà i tot seguirà igual. Hem perdut una ocasió única i que no es tornarà a repetir. Adéu, nova esquerra. Adéu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Discurs i realitat

II República

El dilluns passat, quan el rei d’Espanya va anunciar la seva abdicació, em va venir al cap la imatge que encapçala aquest text, centenars de madrilenys sortint al carrer el 14 d’abril de 1931, quan es va proclamar la II República, després que l’avi de Joan Carles I, Alfons XIII, fugís del país. No m’ho vaig pensar dos cops: al capvespre hauríem de sortir al carrer per demanar el fi de la monarquia i el restabliment de la república. Però allò que havia de ser una festa va esdevenir una reivindicació trista, que a l’endemà ja ningú recordava. Els independentistes van fer seva la trobada espontània al carrer, convocada a través de les xarxes socials. La tricolor es va dissoldre a les places de Catalunya a mesura que les estelades hi guanyaven terreny. Els crits de “Visca la República!” s’ofegaven en mig de l’aclaparador crit d’“Independència ja” i de “Visca la República catalana”.

Manifestació a la Plaça Catalunya

Els “indepes” ens van robar el protagonisme a aquells que no volíem parlar de pobles ni països, només reivindicar la figura dels homes i dones que amb la proclamació de la II República van intentar, per primer cop a la història, construir una societat més justa, redistribuint la riquesa, portant la cultura arreu de l’Estat espanyol i eradicant els privilegis de l’església, l’exèrcit i els terratinents.

Els “indepes”, com deia Marta Rojals en l’article L’últim dia que vam fer d’Espanya, només van fer el favor d’acompanyar-nos en una lluita que ja no és la seva. Mireu què deia la Rojals: “Doncs ahir vam fer una treva singular: diria que a les places del país, molts hi vam figurar com a espanyols per última vegada. Que se m’entengui: a Barcelona, per exemple, la plaça de Catalunya era un aiguabarreig de republicans abanderats de totes les causes i colors: la causa espanyola, també. Per fer-nos una idea de la concentració, una convocatòria feta amb poques hores de marge va arribar a la talla 12-O, que és la mida que fa la hispanitat a la capital catalana, el dia que la podem mesurar”. Es veu que més aviat fem pena. I finalitzava: “Els ‘indepes’, acostumats a les multituds aclaparadores i a la il·lusió radiant, ahir ens vam concentrar en una plaça com una altra, de colors antics, crepuscular i apagada. Això, l’últim dia que vam fer d’Espanya”.

Sabeu per què passa això? Perquè la realitat és producte del discurs, i sense discurs no hi ha manera de modificar la realitat. I el discurs, ara per ara, és seu. I no es pas gaire elaborat, tot sigui dit. De fet, es pot resumir així: “La majoria de catalans volem la independència i, per tant, tenim el dret a decidir el nostre propi futur”. Aquesta és l’essència del discurs, adornat amb uns quants tòpics, com ara que Espanya ens roba i, per tant, quan siguem independents viurem millor (es veu que a Catalunya no hi malbaratament de diners públics, no hi ha corrupció, i ens sembla bé a tothom, per exemple, que la Generalitat subvencioni amb 25 milions d’euros anuals escoles vinculades a l’Opus Dei, on segreguen l’alumnat per sexes). Un exemple claríssim de com funciona l’anomenada Espiral del silenci, una teoria desenvolupada per la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, on s’explica com es crea una opinió majoritària per exercir el control social, de manera que els individus adaptin el seu comportament a les actituds predominants sobre allò que és acceptable i allò que no ho és. Al final, la ciutadania acaba pensant: “Si ho diu la majoria és que és veritat”. D’aquesta manera, la gent que pensa diferent, que expressa posicions contraries a les adaptades per la majoria, se sent aïllada, i el seu discurs cau de ple dins l’espiral… i desapareix. No ens ha d’estranyar, doncs, que la Marta Rojals parli de “multituds aclaparadores”.

Per cert, avui CiU ha decidit d’abstenir-se en la votació de la llei d’abdicació, de manera que, de fet, dóna llum verda a la continuïtat de la monarquia a Espanya. En el mateix sentit es va expressar el passat 2 de juny, la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, al seu tuit: “Continuem treballant democràticament i pacíficament per la independència i per la consulta, es digui el rei Joan Carles I o Felip VI”. Es veu que això de la monarquia no va amb ells. És ben curiós: els independentistes reclamen el dret de decidir dels catalans, però CiU no s’oposa a la llei de successió. O sigui, que els  convergents no reconeixen el dret dels espanyols a decidir si volen monarquia o república.

Aquesta és la realitat. I es fàcil de rebatre. Allò que ens manca és articular el discurs.